El soterrani tenia vuit finestres; quatre si descomptem el parell de les dues portes, la del pont que donava a l'habitació principal i la petitona del quarto de bany que guaitava directament a la piscina. Era, efectivament, un soterrani, però estava ventilat, tenia molta llum i era ideal per viure-hi a l'estiu. El que més m'agradava –Hannah Arendt afirma, amb una ironia fina, que als homes ens agraden molt els efectes– era el reflex de l'aigua blava de la piscina al sostre blanc o a les parets mestres del soterrani. L'aigua es convertia llavors, si més no durant unes hores, en una palpitació seca, en un petit estol de papallones grises i sense pols que movien les ales entre les bigues de formigó pintat o que grataven amb les voreres de les delicades ales el cel blau dels arquitraus i les parets mestres que sostenien tot el blanquinós, voluminós i vell edifici. Per què he començat aquest escrit fent servir el passat? De fet, escric aquestes línies des del soterrani i presoner de l'encanteri que provoca l'efecte de l'aigua de la piscina, semblant a bellugadisses ombres xineses, quan es reflecteix damunt l'angle format pel sostre i les parets.
Tal vegada he emprat el recurs del passat perquè el constructor d'aquest edifici de marès estalonat a les roques calcàries és mort i perquè el gravador de la data a la pedra maresa també va morir fa un temps. L'edificació sencera, i l'espai geològic que la sustenta –un canaló ple d'alzines travessat per un tram del Camí de Cavalls– els pertanyen més a ells que a les persones que en l'actualitat hi vivim. El safareig; l'aparcament; el colomar reconvertit en jugador per als infants; el jardí, mig salvatge mig domesticat, format per aladerns amorosits per la mà del jardiner, mates, alzines, plantes de camamil·la, romanins, àloes, rosers...; els tres apartaments estirats en veles o terrasses damunt les roques; la rústega piscina; la barbacoa o el mateix soterrani serven la seva memòria viva i datada a la pedra des del seu naixement. 1972. Jo tenia onze anys. Les meves cosines i cosins de Maó, de Ferreries, de Ciutadella i de Barcelona feien estades al soterrani amb els seus respectius marits o joves esposes.
Gravador de professió, en agraïment per l'estada, va picar la data de construcció a la paret exterior. Encara el puc recordar, dret davant la porta que donava a la piscina, amb la claror decreixent del capvespre reflectida en les fulles amples i verdes del ficus. Un somrís sorneguer i cordial, una cigarreta encesa entre els dits que havien sostingut el burí uns instants abans, uns mostatxos negres i antics empolsegats per unes miques de sauló, uns ulls que brillaven amb la serenor activa i dinàmica de l'obra acabada. Guillem Mercadal –en Guiem de na Maria Mascaró–, gravador de professió a la fàbrica més important de bijuteria de Ferreries. Tal vegada em va indicar un camí sense pretendre-ho. Si deixes una obra, per petita que sigui, sense esperar res a canvi, no te n'aniràs mai perquè romandràs per sempre dins la memòria de les persones a les quals va destinada. I quan, fins i tot, aquestes persones morin, restarà la lluïssor esmorteïda de l'amor en els plecs de la pedra tallada, en les osques del cisell, en la distància temporal de les xifres gravades.
En realitat és una il·lusió. L'obra de la data a la pedra també desapareixerà víctima de l'erosió. Talment els reflexos de l'aigua de la piscina a les parets mestres del soterrani quan s'amagui el sol. Soterrani. Que està sota terra; castellà subterráneo. A Balears, també designa l'habitació situada davall terra; castellà sótano. A Menorca fa referència, a més a més, a les tavernes situades més avall del nivell del sòl del carrer. "Un parroquià davallà dins es suterrani..., digué: -Un got de vi". Camps, Folklore, II, 21.