En el capítol anterior es puticari telefonava a una aficionada a la cultura que té llogada a la sucursal de l'Illa de les Vaques, de nom Maruka. La va felicitar pels disbarats que arriba a dir en públic i per la penosa imatge que així transmet d'aquella illa.
No seria una sorpresa que un dia li penjàs del coll la medalla de la comunitat autònoma de propietaris, condecoració que ara es puticari ha decidit que repartirà al seu gust i sense haver d'encomanar-se a ningú. Una altra candidata és na Kuanamari, una aficionada a l'educació que remena per l'Illa Grossa i les adjacents repartint mauros de llenya.
I mentrestant, amb tant poc èxit com sempre, na Marisleisis, la pobra peruana, reclamava un moment de pau per poder fer la seva classe setmanal de català amb en Lluc, el seu professoret de l'ànima.
Però les setmanes passen que volen...
– Marisleisis –va dir es puticari a la seva assistenta des de darrere el taulell, mentre preparava un nou ungüent per reblanir sindicalistes–. Que és que no pensa venir, avui, el teu professor d'idiomes autèntics?
– No –va respondre la peruana mentre garnava la farmàcia i esquivant la mirada des puticari–. Avui no podré fer la classe d'anglès i castellà.
– Mem –va replicar el farmacèutic mentre anava remenant el nou ungüent–. Precisament avui, no ve? Vam si aquest don Lucio encara serà un mestre d'aquests que s'han rebel·lat contra el Juanra-til. Tan senyor que semblava...
– Què ho troba! –va exclamar na Marisleisis aferrada a sa garnera, perquè era evident que no podia dir al seu amo que en Lucio, que era en Lluc, havia anat precisament a una reunió per parlar dels efectes nocius de tal medicament.
– És que m'indignen, tots aquests mestres i pares i mares –va continuar es puticari, que ara s'havia aturat de remenar li donava consistència a la barreja afegint unes quantes llenties–. Vaig enviar a totes les escoles una medecina perfecta per a nins i nines, i ells que no la volen!
– És que tothom diu que els nins no estaven malalts! –va replicar, fotent garnerada, na Marisleisis, que era conscient que s'hi estava jugant el seu contracte temporal.
– Refotre d'assistenta! –va exclamar es puticari–. Vam si t'obriré un expedient dels meus com si fossis una vulgar directora d'institut! Que els nins no estaven malalts, dius? Si es veia d'enfora que tenien la llengua bruta i que havien de menester una bona purga. Per això vaig crear el Juanra-til.
– Idò tothom diu que ha aconseguit una revolta popular–va replicar la peruana–. De la manera que va tot, vam si serà vostè qui se l'haurà d'acabar prenent, la purga.
– Ca! –va respondre es puticari mentre afegia un tros de coa de llargandaix al nou ungüent que estava preparant i el mostrava a na Marisleisis–. Amb aquest nou reblanidor de sindicalistes que ara prepar, faré miracles. Però si acaben anant mal dades, qui s'haurà d'empassar el Juanra-til serà na Kuanamari, i el reblanidor també, que per açò la vaig llogar, perquè fes aquest paperot que fa.
– És que amb la meva escassa formació, no ho arrib a entendre, senyor puticari –va dir na Marisleisis, garnera a punyat–. Jo pensava que per administrar medecina a un nin, aquí a Europa, primer de tot era necessària una recepta de metge...
– Ui! –va fer es puticari tocant-se els rínxols del clotell, senyal que es posava en guàrdia–. És que els metges estudien molt i ho volen tot ben científic... Són com els inspectors de la cosa, que es veu que no els pots fer dir allò que no han dit.
– Així –va fer l'assistenta, posant uns ulls com a taronges–, açò vol dir que el Juanra-til, que vostè reparteix com si fos aigua beneita a tots els nins i nines, no té el certificat de cap especialista? No em digui que tampoc no l'han experimentat amb una mostra de nins?
– Mem –va respondre es puticari alçant el coll com un gall dindi quan veu arribar un falcó–. No hi havia temps per tanta cosa! Marisleisis, tu ja ho saps que jo tenc molta feina, perquè a més a més de la farmàcia, som el president de la comunitat autònoma de propietaris...
– I tant que ho sé, i me sembla que ara per ara ja ho sap tothom! –va replicar la peruana, que ja havia acabat de garnar però no amollava sa garnera per si la cosa acabava a garrotades.
– ...I darrerament el negoci aquest de la comunitat no va massa bé, Marisleisis –es va justificar es puticari–. Falten especuladors! I amb tanta corrupció pròpia, tot es tambaleja... I jo havia de fer qualque cosa... Mira en Rajoy que fa: quan es descobreix que han esborrat els arxius d'en Bárcenas, ell siula i ralla de reduccions d'impostos per al 2014.
– Així que vostè va crear el Juanra-til per distreure el personal? –va insistir na Marisleisis amb uns ulls que ara ja eren com a plats i sense saber per on partir amb sa garnera.
– Mem, ho podríem dir així –va reconèixer es puticari–. Ara... també et diré que amb un ranxo d'amics, ja el preníem fa temps i que està comprovat que és un bon dissolvent de l'autoestima. No en deixa ni un bri, d'autoestima.
– Idò segur que cap amigot seu no deu ser mestre –va replicar na Marisleisis mentre pensava en les mirades d'amor del seu LLuc quan li dictava els exercicis de català.