Continuo amb aquest text el que vaig escriure el 31 d'agost amb el títol Menorca-Eivissa. Per als qui van desqualificar aquell article per ser de 'profeta forà', diré que no som profeta (són tantes les incerteses que no gos a dir res amb contundència) i ni som (ni em sent) de fora.
Deia que les dues maneres d'entendre l'economia de les dues illes (models Menorca- Eivissa) eren respectables en la mesura que fossin models escollits per la seva ciutadania; que la seva valoració quantitativa d'èxit requeria més coses que mirar simplement el creixement de la renda (l'economia del 'sube y baja') ja que el patrimoni compta; que la renda, si és el cas, s'havia de mirar en termes poblacionals i no en valors absoluts (la gent valora la renda per càpita, la que li va a la butxaca, i no la total), i que fer ho amb taxes de creixement sense tenir en compte el punt de partida era enganyós. Deia que la crisi fa més difícil que es valori el patrimoni (que és de tots i a la vegada de ningú) quan amb la renda no s'arriba a final de mes, i que això requeria seny per tal de no ventilar-se, en un moment de rauxa, el patrimoni col·lectiu: una temptació a la qual els polítics "curtplacistes" estan abocats. Avisava també que qui menys ha de fer per a postular-se com a una mena de Pla Marshall de creixement economic per a una població nouvinguda és un territori insular, limitat en si mateix, i que s'ha de cercar la complicitat dels nous ocupats, per al compromís seu amb el dels autòctons, per preservar llengua, cultura i tradicions (el patrimoni), que són les bases del capital social d'una comunitat. I que créixer molt en població estirant la renda i capolant patrimoni no era la solució: pedalejar i pedalejar de cada vegada amb més gent, botigues i botiguetes, per no caure de la bici, i desplegar cada cop més activitats de baix valor afegit, no podia ser al cost d'arrasar el paisatge i la natura.
Voldria afegir ara que les bondats argumentades del suposat model menorquí -més valorat pel 'profeta forà' New York Times que per alguns residents- de creixement més tranquil, però avui més angoixat per la crisi, té un gran punt de debilitat: el cul de sac que li suposa el transport. En efecte, part dels actius del model 'Menorca' de respecte als valors patrimonials, i que genera interès per a un nou tipus de visitant (que passa caps de setmana llargs a Menorca, que ve a caminar, que cerca silenci o bel canto -es igual-, que treballa connectat des del seu lloc fruint del camp o de la mar, estiu o hivern) està handicapat pels condicionaments que genera el transport aeri. Aquesta situació perjudica prou la pròpia mobilitat dels residents i la dificulta per a una demanda externa d'aquell tipus de turisme diferenciat. Qui ha de venir a treballar on line si no té 'line', si no té transport amb Palma i Barcelona suficients per sortir del seu cau si li cal, i si el té és a un cost prohibitiu? Qui s'ha de voler ficar en aquesta ratera per atractiva que sigui. El del transport no és efectivament el problema de Mallorca i Eivissa, que veuen des dels seus propis models turístics massificats (Eivissa té dues vegades i mitja les pernoctacions de Menorca) la seva mobilitat aclarida pels propis operadors privats i companyies low cost que en fan negoci propi d'aquesta massificació. Per a l'administració central, el problema del transport insular es limita així al poc que els representam els menorquins: que facin com Eivissa i no tindran problema!, ens diuen tàcitament. De manera que el desenvolupament efectiu del 'model' menorquí té avui aquest tap, que l'aboca, a judici ja també d'alguns (locals prou enfadats amb la situació i forans que voldrien activar d'un cop més i més patrimoni per fer com Eivissa), cap al model 'balear'. Altrament apunten fallirem per inanició. La situació és si més no curiosa per a un illenc que finança amb els seus impostos el dèficit que bona part del transport peninsular genera (autovies generoses, autopistes en fallida, Renfe convencional, Ave de luxe, Iberia i afiliats fins fa molt poc subsidiats) i es veu condemnat a afrontar proveïdors de transport que són societats anònimes privades que maximitzen comptes de resultats i sense obligacions de servei si 'sant Pere no canta'.
Fa temps que vaig decidir que en els meus escrits tota crítica havia de portar una proposta en positiu. Vet aquí aquesta si volem evitar que el transport faci inviable el 'model' menorquí i ofegui més el benestar dels ciutadans: Calculem quant suposa el dèficit del transport a la península que es subvenciona amb diner de tots i que els illencs amb el dèficit fiscal ajudam a sufragar més que ningú. I el que suposa la subvenció a la mobilitat per càpita com a espanyols que diuen que som, que ens la donin amb una quantitat global amb el destí que vulguem decidir a ca nostra. Tant si la donam al tàndem Bendito Moll per a la nova aventura empresarial, o ens n'anam de copes per consolar l'aïllament a què ens sotmeten els governants.