En el capítol anterior es 'puticari', al soterrani de la seva farmàcia, remenava un perol posat a foc lent. L'homo preparava un xarop destinat a blindar contra les sentències judicials el seu Juanra-til, la medecina, miraculosa segons ell, que pretenia subministrar a totes les criatures de les illes amb la dèria que així no tindrien mai més la llengua bruta.
Devora ell retenia la seva assistenta peruana, na Marlisleisis, que una setmana més no va poder fer la seva clandestina classe de català amb el professor Lluc, que s'havia hagut de rebatejar Lucio per poder entrar en aquella casa. Però encara havien de succeir més coses.
– Mem, ara s'ha de reduir un pic la temperatura –va dir es 'puticari', ben encaparrat amb el seu xarop–. Marisleisis, agafa el cullerot i remena tu, i si veus que has de fer massa força, que t'ajudi don Lucio. "¿He que me haría este favor que le pido?" –va afegir mirant al pobre Lluc, que posava cara d'estar vivint una seqüència de la dimensió desconeguda.
Però en aquell moment va sonar el super iPhone des puticari i l'homo es va haver de treure s'arreu dels calçons. Era la seva becària de farmàcia infantil, na Kuanamari, que el telefonava ben apurada.
– Senyor 'puticari'! –va exclamar la becària tot just va sentir que l'homo es connectava– és que no se'l volen prendre de cap manera, el Juanra-til. Mira que jo prem i prem, però el 90 i tants per cent diven que és una medecina de curandero, sense cap garantia professional i que si l'ensumes provoca urticària.
–Tu aguanta, Kuanamari, tu aguanta, que ja saps que de diàleg, res de res, que encara guanyaria la raó –va replicar es 'puticari' amb aquella autoritat que donen els crits–. I recorda com va la cosa: si és necessari envela uns quants disbarats per la tele. Vam si així els desorientes i se m'empassen la medecina.
– Però és que me sembla que ja els he dit tots! –va replicar aquella becària inexperta, que era evident que estava completament superada per la situació que amb tanta alegria havien creat entre tots dos.
– Mem –va insistir es 'puticari'–. Encara no ho has après, que la nostra capacitat de dir disbarats no té límit? Podries dir, per exemple, que "Definitivament és una protesta política"; o també que "No empassar-se el Juanra-til és antidemocràtic". O que "Són ells, el pares i les mares, i els mestres, qui està perjudicant els al·lots".
– Ai, senyor puticari –va respondre na Kuanamari–. Mentre l'escoltava n'he pensat un que encara és més gros, però no sé si li agradarà. Me sembla que és un disbarat d'aquells que faran història: "Mos fan un protesta perquè escrivim el prospecte en anglès".
– Bo aquest –va replicar es puticari amb tanta satisfacció que s'acariciava els rínxols del clotell amb la mà lliure–. Gran disbarat i demagògia de la fina. Mira, m'has inspirat una nova línia de tergiversació de la cosa: podem dir que estan en contra del Juanra-til perquè incorpora l'anglès –i es va fer un silenci de complicitat diabòlica.
Però en aquell instant sublim entre puticari i becària, entre Juanra i Kuanamari, amb fluids afins que travessaven les ones electromagnètiques, va ressonar un crit terrible de na Marisleisis. L'homo es va girar i va veure estupefacte que l'assistenta peruana s'havia fet enfora del perol que bullia al foc i que en Lluc, per a ell don Lucio, es tirava damunt d'ella i la cobria amb tot el seu cos com si volgués fer una cosa.
Però aquella imatge solament va durar uns segons, perquè a continuació el perol va rebentar com una bomba i un suquerell immens, que semblava que no s'havia d'acabar mai va començar a inundar el soterrani. I ja superava els primers esglaons quan puticari, assistenta i don Lucio, mig refets del retgiró, van fugir escales amunt.
– Culpa teva, Kuanamari, culpa teva! –cridava es puticari, que encara duia a punyat el seu super iPhone oficial–. Si haguessis fet tota sola la feina bruta, en comptes de distreure'm amb telefonades, jo ara no em veuria en aquesta situació.
– Frissi, senyor puticari! –cridava mentrestant na Marisleisis, que l'estirava del braç escales amunt–, que encara s'embrutarà els calçons amb aquesta dèria seva.
Però el xarop des puticari semblava que tenia propietats demoníaques i creixia i creixia i ja havia arribat al nivell de la farmàcia i ho inundava tot. És el perill de voler fer de químic quan no saps barrejar ni l'oli amb el vinagre. O de voler fer de pedagog quan no tens ni la més remota idea del que és l'educació.
Quan van sortir al carrer, curiosament, no hi havia bombers, sinó una multitud de gent vestida de verd que contemplava aquell suquerell que ja desbordava portes i finestres i regalimava pel carrer.
– Quina pena –pensaven els de verd a la vista d'aquell espectacle– tan bons remeis per als al·lots com hi ha al mercat i tan experimentats com estan, i tan avalats per professionals i universitats, i aquest, remenant la seva empasta.