Fa ja dotze anys que em dedico professionalment al periodisme. Més de 4.400 dies durant els quals no havia assistit a cap manifestació. Ho feia per mantenir les distàncies, perquè pensava i penso que un periodista ha de ser capaç d'explicar els fets des de la imparcialitat, coneixent totes les versions d'una mateixa cosa i després contar-la amb l'objectivitat com a meta. Aquesta vegada, però, el cos, el cor i el cap em demanaven participar en la protesta per la política educativa del Govern, i dilluns a les set i mitja vaig ser a la Plaça de la Catedral.
Ho vaig fer com a persona i com a pare que vol el millor per als seus fills. Sí, jo també vull el millor per als meus fills, i crec que no és el que proposa aquest Govern i, sobretot, no ho aconseguiran de la manera que ho imposen.
Vaig anar a la Plaça de la Catedral perquè davant els arguments, el Govern empra la demagògia. Perquè davant una decisió judicial, el Govern empra la majoria absoluta obviant la divisió dels poders. Davant la dissidència, el Govern empra la por, l'amenaça i les llistes negres.
Jo vull que els meus fills aprenguin anglès, però no d'aquesta manera. I com jo, centenars, milers de pares. I com que el Govern no vol xerrar, per una vegada vaig decidir anar a una manifestació.
Personalment fa temps que tenc dubtes sobre l'eficàcia de les vagues, però és que aquesta vegada s'ha intentat que el Govern reaccioni per altres vies i no s'ha aconseguit. La vaga no beneficia als meus fills, clar que no, però crec que és menys perjudicial que una política que crec equivocada i que no compta amb el suport de qui l'ha d'aplicar.
Per a qui a partir d'ara ja em vulgui penjar etiquetes, aclareixo que el periodista no va anar a la manifestació. Hi va anar en Llorenç persona i pare. Com a professional, seguiré perseguint l'objectivitat. Ho dic per si algú em vol posar a una llista negra.