Aquestes setmanes darreres, amb tant de tràfec educatiu, he tingut poc temps de girar enrere la mirada i fer-vos presents. Avui ho faig, mare, pare, des d'un nou espai periòdic (que no ens és l'habitual) i potser uns altres ulls ens observin, testimonis també, en endavant, d'aquest indret oníric que anomeno Tailàndia. Deia que, amb l'ànima trasbalsada i la ment okupada per tot el que aquesta tristesa d'inici de curs ens està brindant, havia trobat pocs moments per deixar anar el pensament i el cor...
Ahir, però, va sonar el telèfon. Era na Cristina, des de Galícia, per saber de mi. No havia tingut coratge de trucar abans (per allò del nus a la gola). Vam parlar d'això i d'allò, de la vida que passa, del temps que s'escola... De cop i volta, em van semblar tan enfora els estius compartits a Cabra salada, les paelles al barco, els passejos vora la mar o els sopars "de dones". Sobtadament, hi havia oceans que ens separaven, impossibles de salvar. Fins i tot la seva veu, a l'altra banda del fil telefònic, era tan llunyana com vosaltres. I em vaig sentir tan sola! Com ens arrebassa la memòria la gent que no hi és.