Acab just d'arribar. Procedeixo d'un altre continent de paper. Maletes plenes de bons records i encara sense desfer. El meu viatge per l'altre diari, que haurà estat prou llarg, ha acabat just quan s'ha celebrat la brillant cerimònia del casament. Molts, molts de convidats. Inclús hi havia un Bisbe. Ara veurem si podrem repartir i compartir entre tots els convidats el que queda de la tortada, que ja sabem que no estan els temps per a molts excessos.
Jo vinc, com deia, d'una altra aventura però seguiré amb el mateix títol que ja havia fet servir: aquest «xerrar boig» que dalt ja haureu llegit. La intenció, era abans i és ara, senzilla i clara: defensar aquell contundent al buen callar llaman sabio, que sembla que recomanava el savi Don Quixot. Aplicar aquella màxima que demana discreció en el rallar, especialment a les persones públiques i que, en el fons, és també una invitació a practicar la més sana i prudent moderació en el llenguatge. Que ja ens convé.
A l'era de les comunicacions en què vivim, sembla que certs ciutadans s'han convertit en adoradors de micròfons i altres aparells més o manco sofisticats que recullen paraules i les transmeten. El més important, sembla amic meu, no és el que es pugui dir, sinó que arribi molt enfora. Xerrar pels colzes o rallar com una cotorra, deien abans. No calla ni davall s'aigu, sentenciava un vell maonès.
EL BLA, BLA, BLA, és un dels esports avui més practicats. Practicat sense cap pudor, sense miraments. Tenim autèntics especialistes en rallar i no dir res i, d'altres en trufar els seus discursos de bestieses i banalitats. El que la bona gent d'Alaior en diu: xerrar boig. Un concepte fantàstic: curt i claríssim. Comptant amb la seva amable generositat he aprofitat aquesta definició.
Abans hi havia -crec que ara també- bones escoles d'oratòria. Mostraven als alumnes a xerrar en públic. El que encara no existeix, ai, és una escola que mostri a rallar en públic sense desbarrar. Cert, però, és també el que deien els clàssics: quod natura non dat, Salmantica non praestat... Efectivament, mai cap universitat del món, per bona que sigui, farà intel·ligent a un ase o a un cretí. Una simpàtica doneta andalusa a qui coneixia, deia el mateix però de manera manco sofisticada: el que tonto va a la guerra tonto vuelve de ella. Tenia tota la raó.
RALLAR MOLT, rallar excessivament o inoportunament, s'ha convertit avui en un joc prou perillós que practiquen -practiquem- tota casta de persones siguin els seus practicants funcionaris, militars, capellans, mariners, venedor de fils i, de manera molt especial i accentuada, els polítics. Polítics de tots colors. Dir disbarats o collonades és un joc que avui es practica sense cap vergonya ni pudor. No importa on s'hagi dit, sigui al Parlament, a un acte electoral, a la feina, o a la tertúlia de la ràdio. No passa res, creuen ells. Un cop dita la bestiesa l'orador sol quedar tan satisfet com si s'hagués menjat un bon coc amb sobrassada. Seria idò, ben hora, crec jo, de posar punt i final a l'epidèmica impunitat que, de manera alegre i còmoda, practiquen certs impúdics xerraires professionals.
Convindrà recordar també aquella idea de que som senyors dels nostres silencis i possibles esclaus i víctimes de les nostres paraules.
Rallar és un do que tenim els humans. Expressar, comunicar el que sentim i pensem és un privilegi. Privilegi que té, com les monedes, cara i creu. Creu que pot mostrar, descobrir, el costat més penós, ridícul, còmic, patètic, inclús del que som capaços. No trobes...?