Desconec quants sants i beats té l'Església catòlica actualment i em sembla que la dada té un interès ben relatiu, encara que és d'evidència que són molts. Hi ha qui ha criticat aquesta sobreabundància, però en el fons es tracta d'una conseqüència lògica del nostre credo. «La comunió dels sants és precisament l'Església», explica el Catecisme [epígraf 946], que també recorda [epígraf 957] com una de les conclusions del Concili Vaticà II fou que «venerem la memòria dels sants del cel per la seva exemplaritat, però també amb la finalitat que la unió de tota l'Església en l'Esperit s'envigoreixi per l'exercici de la caritat fraterna». «El consorci amb els sants -acaba aquest passatge- ens uneix a Crist» [Lumen gentium, epígraf 50].
Per tant, que l'Església tingui molts sants és normal en la mesura que són moltes les persones que, per haver emulat Jesús en un sentit o altre, mereixen ésser tingudes d'exemple per als catòlics. Però no només per això, sinó també perquè l'eficàcia (i fins la utilitat) d'un referent -que és el que al cap i a la fi és un sant per a qualsevol catòlic- canvia en funció de dues variables: el lloc i el temps. Així, és ben lògic que la beata Imelda, una joveneta bolonyesa del segle XIV que morí en èxtasi després d'haver pres la Primera Comunió, interpel·li molt manco un catòlic menorquí de l'any 2013 que el beat Joan Huguet, que nosaltres podem sentir a prop per tants motius diferents.
Aquest do de la proximitat que ha de motivar la gran pluralitat de la «comunió dels sants» l'explica molt bé una anècdota que el senyor Miquel Anglada reconta al seu agradós llibre Records per un somriure (1980) sobre l'amo En Rafelet, un enyorat migjorner «net de roba, de cos i d'esperit» que «no parlava mai malament de ningú»: «hi ha una cosa que vaig dir, en ocasió de la seva mort, que encara vull repetir: ens aniria millor tenir la seva imatge a l'església que altres imatges que a nosaltres ens diuen ben poca cosa, per no dir que no ens diuen res». El testimoni de vida proper i familiar de l'amo En Rafelet era as Migjorn Gran molt més valuós evangèlicament que bona part del santoral. Per aquesta raó, el senyor Miquel volia «treure tots els sants de l'església i deixar-hi només la Mare de Déu i St. Josep i l'amo En Rafelet».
És per tot això que aquest és el moment de deixar enrere les reticències enverinades que la beatificació de Tarragona ha generat entre certs sectors que han fet de la queixa la seva manera de veure el món i donar gràcies a Déu pel testimoni del beat Joan Huguet Cardona, un jove prevere menorquí del centre de l'illa que fou martiritzat el 1936 per causa de la seva fe. Avui hem d'agrair a Déu la beatificació d'un catòlic menorquí coherent, valent i exemplar que en tants sentits ens resulta proper. I avui també és un bon dia per resar perquè d'aquí uns anys puguin ser encara més els menorquins que, juntament amb el beat Josep Castell i el beat Joan Huguet, formin part de la «comunió dels sants» i ens atansin més a Crist gràcies al do de la seva proximitat.