Aquests dies he recordat el diari de la impaciència, els relats que inventava quan els fillets eren petits per fer-los més fàcil els moments d'espera. La història de la cua del supermercat, la cançó per trobar aparcament, el retard en una administració pública, la demora en la perruqueria, o la interminable renglera que sofríem quan volia matricular-me a l'escola d'adults per practicar l'hàbit de la formació continuada. Ens semblava que, confiant, trobàvem la percepció d'un valor més alt a les coses, apreníem a fer-nos pacients, mentre avaluàvem -també- el comportament dels altres. "La vida és espera", els hi retractava. Avui, en l'era digital, impacten molt més les repetides imatges per formalitzar una inscripció educativa, com sorprèn que en molts dels casos s'hi opti per ordre d'arribada.
No tinc arguments, de mare, davant els milers d'alumnes que han fet cues de fins a 6 hores per aconseguir un seient de Formació Professional. La màxima alarma s'ha produït a Madrid, on una multitud de joves s'han quedat aquest curs sense plaça en la FP, xifra que balla entre els 18.000 i 22.000. Tot i que l'actual Govern i l'anterior han introduït algunes reformes, la crisi econòmica és la culpable de quasi tot i se'ns presenta com el factor principal que ha provocat l'augment de les matrícules. Amb un quinquenni a les esquenes de dificultats laborals, crida l'atenció la poca previsió didàctica. En aquesta Espanya nostra disposem de més aeroports que qualsevol altre país de la Unió Europea, qualcun sense avions, més circuits de Fórmula 1, més edificis culturals de dubtosa rendibilitat... alegres inversions que la mateixa crisi ha destrossat, òbviament, pel que cal suposar que en un futur proper, s'invertiran els màxims recursos en la formació, la recerca, el desenvolupament i la innovació.
La nova FP, que deixarà enrere les titulacions universitàries, requerirà de 200.000 noves places abans de 2015. Haurà d'oferir més garanties de qualitat i eficàcia, més ramificacions atractives i de rellevància social, una formació professional que possibiliti més sortides laborals i competències sense fronteres.
Estimats, els bons polítics són aquells que s'avancen als menesters de la gent, considerant les seves demandes i el seu estat d'ànim. La resta, són els qui basen la gestió en "el què es possible", filera que no reflecteix una línia d'arribada perquè, tot i la seva importància, no s'apropa enlloc. La millor ciència és "la necessària" per a la ciutadania i, tristament, la FP suspèn.