Aquí comença un article humorístic en què primerament es parla de la família de l'autor -jo mateix, és clar- i després de la de l'actual monarca espanyol, Joan Carles I.
No us sembla avorridíssim haver de fer veure que escoltes quan algú et parla, i et parla, i et parla, i no para de parlar-te... dels seus fills, dels seus netets, de la seva nora...? «Calla ja, c...!», li crides mentalment quan ja no en pots dur més. D'aquesta gent tan pesada, jo n'he estat víctima massa vegades, i no voldria fer igual en aquestes línies i abusar de la paciència dels lectors. Així, doncs, dedicaré ara ben poques línies als meus parents. Als del rei, en canvi, algunes més, sense excedir-me. Us he de confessar que els membres de tal família no formen part precisament de la gent que em cau bé, i crec, igualment, que s'haurien d'esforçar una mica més per no sortir contínuament a la premsa.
Si jo fos rei -Déu me n'alliberi-, m'agradaria tenir molt present l'elevat cost que un monarca i la seva família representen per als contribuents; i esforçar-me, en conseqüencia, per ser agraït i tenir un comportament modèlic. I no oblidar que un rei ho és pel simple fet de ser fill o nét de reis, cosa que no té més mèrit que la de ser-ho d'arquitectes, electricistes, professors o pagesos.
I ara, enllestit aquest llarg preàmbul, anem per feina. L'article pròpiament dit comença a continuació.
Algú pot presumir de pertànyer a una família sense màcula? Jo us podria parlar aquí d'alguns dels meus parents morts que tenien un o més defectes ostensibles. En canvi, els meus parents vius -moltíssims, entre pròxims i llunyans- són tots uns sants. I encara que em tortureu no canviaré d'opinió. I tot seguit us diré el perquè.Sempre he pensat que val més estar bé amb els vius que amb els qui ja reposen eternament (siguin al cel o a can Pistraus), gent aquesta més pacífica i que presenta menys problemes. Moltes vegades, quan des de Barcelona torn a Maó, en visit el cementiri, un lloc tranquil·líssim on ningú no s'insulta ni es baralla; un espai, com podeu veure, ben diferent del de les pàgines de la premsa menorquina.De famílies amb parents presumptament poc o gens presentables no se'n salven ni els reis. No importa anar gaire enfora. Tots coneixem aquest jovenot tan ben casat, i elegant i esportiu, i que camina tan dret, a qui acusen d'haver desviat no pocs doblers cap a destins equivocats.
Ara em venen també al cap dos parents morts de Joan Carles I, i un altre de viu de la seva senyora.
Isabel II d'Espanya, rebesàvia de l'actual rei d'Espanya, no devia tenir un comportament prou adequat durant el seu regnat. Si hagués estat més prudent, probablement no hauria d'haver fugit de les terres on regnava. Ni Alfons XIII s'hauria d'haver exiliat per motius semblants. Us agradaria que us ho expliqués amb més detall, no és ver? Doncs anau ben servits. Jo, quan treballava de professor en un institut de la Costa Brava i després en un altre de Barcelona, em dedicava a parlar-ne més detingudament, de la vida i la manera de comportar-se de tota aquesta gent. Però, a fi de mes, cobrava per fer-ho. Tanmateix, si ara algun lector volgués pagar-me perquè li fes classes particulars, la meva resposta seria: «No, gràcies, ja en tenc prou amb la meva pensió de jubilat (però ja en tornarem a parlar després de les retallades que ens esperen)».
La muller de l'actual rei d'Espanya té un germà, que va ser rei, com el seu cunyat, però que un dia va perdre la corona (i encara no l'ha trobada). I per què devia deixar de ser rei? Per art de màgia? Per tractar amb massa bona cara a gent que no s'ho mereixia? Per altres motius? Seguiu investigant pel vostre compte, pacients lectors.
I per acabar l'article, qui l'ha escrit -jo, altra vegada- s'ha demanat més d'una vegada a si mateix: La nit del 23-F, devia tenir present el rei Joan Carles les conseqüències del comportament -no prou assenyat, pel que sembla- del seu avi, la seva rebesàvia i el seu cunyat?