Després de l'estrena de l'obra Acorar, a una taula d'un restaurant del Born s'hi van seure dos Tonis i tres Tònies, un Joan i una al·lota australiana que, per acabar-ho de reblar, és vegetariana. I, ja se sap, quan en una taula d'un restaurant del barri del Born s'asseuen, un dijous deu d'octubre, dos Tonis, tres Tònies, un Joan i una al·lota australiana que, a més a més, és vegetariana; apareix a l'horitzó calitjós d'una insòlita pantalla de plasma la ciutat submergida de Parella. Ah, no. No era així la llegenda. El miracle de l'aparició de la ciutat submergida, segons Francesc d'Albranca, només es produeix quan... «Quan?... Es dia de Sant Joan que a la vora de la mar se trobaran set Joans i set Joanes, sense sebre res un de s'altre». I és que els prodigis, com ara l'aparició d'una mítica ciutat enfonsada davant les costes de Menorca -o davant les costes de Mallorca, que el capdavall és el mateix: «... de la costa de Capdepera també l'han vista, davant de Cala Agüia o Cala Ratjada, i l'anomenen sa Ciutat de Paradella; i els pescadors de sa banda d'Artà, que també l'han vista, li diuen sa ciutat de Troia»-, només es produeixen després d'una alineació precisa de les constel·lacions de l'atzar i de l'amor. Perquè, el que ens vol dir des del fons més pregon del passat la llegenda menorquina és que quan sorgeix de forma espontània, l'amor ens produeix tal sacsejada similar a estar estirat a la vorera d'una platja i veure emergir davant els teus ulls una ciutat que ha romàs durant anys enfonsada. I és el que passa amb Acorar. Una obra de teatre de concepció senzilla -un monòleg- que toca unes tecles que fan remoure un món ocult que tots tenim submergit en el nostre interior més enfonyat i que les paraules, l'escenografia i la màquina manual gestual i teatral aconsegueix fer emergir com per art de màgia.
Un actor vestit amb una granota de feina es posa davant el públic i fa desfilar tot un seguit de personatges familiars -des de l'acorador o matancer del porc fins a la padrina que escolta els seus descendents asseguda davant el caliu silenciós de la foganya- que alcen un món estructurat com el temps en el cor del qual ens hi podem inserir com a individus i com a col·lectiu. I ho fa amb els dos ingredients naturals esmentats i esquivant amb precisió quirúrgica tots els esculls que qualsevol revisió costumista ens posa irremeiablement al davant: la nostàlgia, la mitificació, la desconnexió claustrofòbica amb el present i la identitat. Acorar navega per les aigües contemporànies del present que t'obliguen a donar la importància justa a les arrels, posa el plom precís a les ales del mite que ens allunya de la veritat, lliga les plomes de la imaginació amb les resines sintètiques de les embarcacions actuals i s'allunya a tota màquina de les visions simbòliques excloents. Perquè la tangibilitat és transversal com ho és la ciutat de Parella que es pot veure des de Menorca i des de Mallorca i que, a cada banda de costa, rep noms diferents i diferents poders i qualitats. Igual que reben noms diferents les matances i les porquejades encara que el fons del ritual sigui semblant i doni el mateix saborós i salvatge resultat: la sobrassada. Com és semblant el que ens uneix i anecdòtic el que ens separa: «Ses paraules diuen qui som, com vivim, què valoram i què menyspream. Expliquen es nostro món i sa nostra esquizofrènia; mos expliquen, a noltros. I si canviam de paraules canviam de món. I el món, per bé o per mal, sempre canvia, i es forts guanyen. I si amb una debilitat covarda descuidam es mots... quan moren es mots moren es conceptes. I llavors sa vida seguirà, silvestre i anònima, o morirà, com moren es pobles si moren ses paraules. És sa paraula s'ànima d'un poble... Sigui santificat el vostre nom...», senyor Toni Gomila de Manacor. ACORAR. Ficar una cosa fins al cor (d'un home o d'un animal). També significa matar o esvair, aniquilar, fer desaparèixer del tot. Etimologia: format damunt cor.