En els darrers temps he rebut un parell de crítiques als escrits que faig en aquesta columna. Ho agraesc sincerament. És clar que m'alegra rebre comentaris positius, però la crítica et fa de mirall, t'ajuda a veure allò que escrius des d'altres punts de vista, i tal vegada a reconsiderar certs aspectes -d'estil o de contingut.
Una persona em deia a principis d'estiu que els meus articles respiren negativitat. Li vaig demanar que precisàs millor què volia dir. «Sempre et queixes, sempre escrius contra qualcú o contra qualque cosa». Li vaig argumentar que no és el mateix ser negatiu que ser crític, i que a vegades una crítica és, justament, la presentació en negatiu de la idea alternativa. Però sí, ho reconec: l'esperó que m'incita a escriure és més sovint l'esperit crític que la formulació d'una alabança o un aplaudiment.
2 Crec que açò va amb el tarannà de cadascú. El psicòleg Edward de Bono ho explica amb la famosa teoria dels sis capells del pensament: hi ha persones que solen pensar des dels sentiments (són, segons de Bono, els qui porten un capell vermell); n'hi ha que sempre veuen les possibilitats creatives (capell verd); altres tendeixen a veure sempre el costat positiu de les coses (capell groc), i altres -els del capell negre- es mouen bàsicament per l'esperit crític, per la intuïció d'allò que no funciona o que podria no sortir bé i així, fins a sis capells. De Bono recomana la combinació equilibrada de les sis formes de pensament, perquè totes són necessàries i útils; del que es tracta és d'aprendre a aplicar-les selectivament, segons cada situació. Però diu que la personalitat i el caràcter ens fan més proclius al predomini d'una d'aquestes maneres de pensar.
Idò bé, reconec que el meu capell és de color negre. Afegiré, tanmateix, que l'època que ens ha tocat viure està plena de motius per a la indignació, la protesta i la denúncia. No em semblaria honest passar de puntetes o directament callar davant d'allò que, en consciència, sent com un atac a drets fonamentals o com un greu retrocés en les conquestes socials assolides amb l'esforç de moltes generacions. Ara bé, açò comporta el perill d'escriure amb visceralitat, amb més passió que pensament. I aquí és on apunten altres crítiques que se m'han fet arribar. Es veu que algunes persones s'han sentit ofeses per algunes afirmacions que he fet en algun article. Troben que no he estat equilibrat, que m'he excedit en certs qualificatius, i que la meva duresa alguna vegada frega la desqualificació o la calúmnia.
2 vaja, no era aquesta la meva intenció, però si algú ho ha percebut així, si algú s'ha sentit maltractat per algun escrit meu, li deman disculpes. Estic convençut que la raó d'una afirmació no depèn de la major o menor contundència amb què sigui pronunciada, sinó del rigor i la veritat dels arguments. En tot cas, la discussió d'arguments és bona. El terreny de la confrontació és, com deia Alfonso C. Comín, exactament el contrari de l'enfrontament.