Una vegada vaig perdre cinquanta euros i em vaig posar de mal humor. Uns pocs anys després vaig trobar cinquanta euros i em vaig posar content. Sembla que en l'ordre del món hi ha un equilibri entre les pèrdues i les troballes que travessa el nostre propi temps. Passa el mateix amb els sentiments? Perdem cinquanta euros d'amor i la pèrdua ens destrossa la vida. Però si perdem cinquanta euros -siguin d'amor o de doblers- vol dir que els teníem. No es pot perdre allò que no es té. De la mateixa manera que no es pot recuperar allò que no s'ha tingut mai. Vull dir que hi ha d'haver una correspondència inevitable entre dos elements allunyats en el temps i en l'espai. Em sembla que va ser a través del poeta Neftalí Ricardo Reyes Basoalto, més conegut amb el pseudònim de Pablo Neruda, que em va arribar la història d'amor atzarosa i inversemblant entre una clau i un cadenat. A Isla Negra, un home que passejava per la platja, va trobar un cadenat rovellat. Anys més tard, voltant per la mateixa platja austral, l'home va trobar una clau. Havia guardat el cadenat a ca seva i va tenir la pensada d'introduir la clau dins el forat del pany. El resultat va ser el desitjat i el cadenat es va obrir com una nacra. Un cosí meu té la concessió estatal de tres panyols. Són petits, com la majoria de panyols. Fan deu metres quadrats cadascun. En total trenta metres quadrats d'una segona residència privilegiada i provisional situada al selecte port olímpic de Barcelona. Dos ulls de bou miren l'horitzó. Són diminuts i es troben a una alçada fora de l'abast natural dels ulls.
El meu cosí, com que és savi i espavilat, va adquirir un periscopi de trinxera de joguina i així pot veure l'horitzó de la mar a través dels ulls de bou sense haver de recórrer a un tamboret. Perquè els panyols del port olímpic estan d'esquena a l'horitzó. El mateix cap de setmana de la davallada al port vam pujar a la Fundació Miró. Vam anar a veure l'exposició recent inaugurada titulada precisament Davant l'horitzó. Els illencs tenim la convicció que els horitzons només són marins. Els anomenem a la nostra manera: sa retxa. Des de molt petit m'han fascinat els horitzons. Què hi ha rere l'horitzó? És allà, l'herba, més verda? Segur que no. Davant l'horitzó és, ho diu el fulletó, una reunió anacrònica d'horitzons pintats i fotografiats, amb alguna incursió en el món de l'escultura, la instal·lació i el land art. Coneixia moltes obres exposades, però l'obra que més em va impactar va ser la triada per la comissària a l'hora d'il·lustrar el catàleg i el full d'informació. És N.º 8-1969 Grand horizon bleu, 1969 de la pintora Anna-Eva Bergman. La tela immensa desprèn allò que vol transmetre: el poder de fascinació que provoca la línia on es concentren els reptes i les paradoxes de l'activitat pictòrica. Estic segur que aquest horitzó de la dona de Hans Hartung va ser concebut durant l'estada que va fer la parella a Menorca entre els anys 1932 i 1934. Però hi ha d'altres horitzons. De Miró, de Monet, de Hockney, de Magritte, de Dalí, de Sugimoto, de Klein, de Chagall, de Baselitz o de Tàpies... O l'horitzó del panyol vist a través d'uns oculars per davall de la línia de visió. Però aquest darrer no es pot veure a la Fundació Miró, només al port olímpic i, en concret, als panyols dissenyats per l'arquitecte Josep Martorell. Panyol. Terme nàutic que designa el departament situat a proa o a popa d'un vaixell, generalment davall la coberta alta i poques vegades damunt, i que serveix per a tenir estotjats diversos objectes d'ús en la navegació, com les veles, les cordes, les provisions, etcètera. Castellà pañol. Ab la carena de banda, la fonadura clivellada, les bordes a trossos... y el sol mirotejant en les penombres del panyol esportellat y buyt, Víctor Català (Catalana, VI, 6).