A un poble de Menorcade cuyo nombre no quiero acordarme-si don més pistes algú pot prendre mal- hi ha una fàbrica que va travessant la crisi amb més fortuna que altres del seu ram. En els anys de bonança no va caure en l'error de posar tots els ous dins el mateix paner, sinó que va crear una cartera de clients nombrosa i geogràficament dispersa. Segur que açò els està ajudant a surar enmig de la mar embravida de la crisi. Però pel que he conegut aquests dies, aquest no és l'únic factor que fa que els seus propietaris estiguin contents.
En Toni -li direm així com li podríem dir Bep o Joan- és un veterà treballador de la bijuteria que ha estat arrossegat per la decadència del sector. És un bon mecànic, manyós i amb bon cap. Durant més de tres dècades de feina a la mateixa empresa es va convertir en un referent, puntal de la secció de mecànica, l'home que treia les castanyes del foc davant els problemes tècnics més enrevessats. Però al final en Toni va anar al carrer. En Toni, i tots els altres: la fàbrica no va poder aguantar més pèrdues, va tancar les portes, i bona nit si et colgues. Després d'un temps infructuós de cercar feina en l'àmbit de la bijuteria, la crua realitat d'aquest sector el va convèncer que havia d'eixamplar l'horitzó. Sabia que no ho tindria fàcil: per molt bo que sigui, un home amb seixanta anys complerts no és precisament el que cerquen les empreses.
Va estar un any i mig rodant i fent cosetes. La depressió començava a guaitar per darrere les orelles quan la fàbrica esmentada al principi el va cridar. Referències immillorables, experiència demostrada, i uns dies de prova superats amb nota: fitxat a l'acte. Però açò no va venir acompanyat del sou corresponent. És la crisi, li van dir, i si no t'agrada n'hi ha d'altres que esperen i ho agafaran sense pipellejar. En Toni ho va agafar, naturalment. I malgrat tot, el retorn al vell hàbit d'aixecar-se de matí, partir cap a la fàbrica i tornar a casa amb qualque tall a les mans i la roba tacada d'oli de màquina li va tornar el bon humor i les ganes de viure.
Però l'alegria li va durar poc, al bo d'en Toni. Els amos de la fàbrica van saber d'uns incentius fiscals a la contractació de joves, i van fer nombres: els sortia a compte treure en Toni i posar en el seu lloc un al·lot. Els altres treballadors ho van considerar humanament una animalada, i una equivocació: treure bons operaris per posar-hi gent que no en té ni idea perjudica la productivitat. Un matí, a l'hora de berenar, el tema va sortir a la conversa i tothom hi estava d'acord. Però al final, mutis i a la gàbia. A vam si encara rebrem. Açò que li han fet a en Toni no està bé, però no ens podem jugar el coll per ell. Mesquí.
En Toni torna a estar a l'atur. Té seixanta-un anys, i poques esperances de trobar feina. La fàbrica ha estat notícia fa uns dies perquè en aquesta època tan difícil ha incrementat beneficis, senyal indubtable de bona gestió. I que bons que són els propietaris de la fàbrica tal, que donen feina a tanta gent. Quina sort que tenim!