Imagin, amic meu, que recordes encara al president Aznar que, encantat de la vida, se feia fotos, amb el president Bush. Peus damunt la taula. Grans amistats. Grans abraçades. Semblava que havíem arribat a l'orgasme polític. Amics fidels, amor etern.
L'amic Ansar, que deia el president nord-americà, era una persona clau. Lògicament el pobre president George W. Bush, no sabia - ni sabrà mai -, que el diccionari de la Real Academia diu que «ansar» és: «Ave palmípeda del orden anseriformes, propia de países septentrionales, de la que desciende el ganso doméstico». Brillant definició.
Eren altres temps. Asseguren ara que tots érem molt rics. Alguns, sobretot. El vals de la construcció era la música de cada dia. Especulació, nous rics, una banca - i, ai, les entranyables Caixes, també - fent de motor d'aquesta carrera sinistre i estúpida.
Tot això ens feia, creiem, importants. Mancava però un detall: la confirmació, el reconeixement, la consagració definitiva. L'amistat sincera, oberta i espectacular, amb els potents amos del món ho certificaria. Calia oblidar ja aquella fantàstica caricatura del Bienvenido Mr. Marshall.
Així va ser. Semblava que Espanya, a la fi, havia arribat al punt més alt: tractàvem de tu al president dels Estats Units. Teníem, a més, un padrí d'excepció: el primer ministre britànic.
Tot això era com un menage a trois amb viatge de nuvis a les Açores, inclòs. Somriures i dòlars. Abraçades i fotografies, mentre ajudàvem, l'amistat és sempre l'amistat, a la terrible màquina de guerra que intervenia a un país, Irak, del que molta gent de casa ni sabia on era...
Però, amic meu, com passa a molts matrimonis, resulta que l'amor no és etern i les infidelitats són pràctica habitual. Ara descobrim que ells, els nostres grans amics, ens han estat espiant d'amagatotis, han volgut descobrir els nostres secrets més secrets.
La primera reacció va ser d'incredulitat: no podia ser de cap manera, impossible, ells no ens ho farien mai... la segona reacció ha estat encara més ridícula, en unes declaracions del Ministre d'Exteriors, senyor Garcia-Margallo, va afirmar: «No tenemos constancia de que se haya producido ese espionaje».
El pobre Ministre, i amb ell tot el Govern, ignora que hem estat espiats. Com ens podien espiar mai els nostres grans amics...? Tot d'una van demanar a l'ambaixador dels Estats Units a Madrid: disculpi, vostès ens han espiat...? Com és lògic l'Ambaixador no va badar boca.
Ho havia de demanar al gran patró que comanda la cosa dels espies. Mentre això passava, el Ministre Jorge Fernández-Díaz, responsable de la seguretat del país, tampoc deia res del possible espionatge. Encara pitjor: la senyora Soraya Saénz de Santamaria, que com a vicepresidenta del Govern, és la responsable del misteriós CNI (Centre Nacional d'Intel·ligència) - els nostres propis espies -, tampoc semblava saber res de l'assumpte.
I tu que ets a ca teva i escoltes aquesta noticia a la tele, penses: i què punyetes ens poden voler espiar els nord-americans...? Quin secret nacional mereix l'atenció i esforç dels més sofisticats i secrets professionals d'aquell país...? No, no, trobes cap resposta creïble i entenedora que ho justifiqui. El més greu de tot: tan sols et venen al cap coses absolutament surrealistes i esperpèntiques.
Poden estar interessats els hàbils espies, per exemple, en conèixer la fórmula secreta del cocido madrileño o de la fabada asturiana...? Poden, dic jo, voler posar en clar quants d'elefants va caçar el Rei a l'Àfrica i quina munició empra i qui l'acompanya.
Un bon secret a investigar és el nombre de mòbil de la sogra del senyor Rajoy...? Més en concret i de Menorca: els pot ser prou útil i d'estratègica importància arribar a saber qui era la famosa Peix Frit, o com se prepara un bon arròs de la terra....?
Ep, també poden voler saber quantes rotondes tindran les carreteres menorquines o si el Port de Maó, serà finalment dragat. En resum, amic meu, deixant conyes de banda i si no sinó fos per la seriosa gravetat del tema, es podria escriure un bon guió per rodar una peli còmica i amarga.
Els fantàstics Rafel Azcona, Manolo Vázquez Montalbán i en Berlanga, haurien fet festa grossa amb aquesta història.