Els suïssos em fan enveja. Gaudeixen d'un dret cívic pel qual des de 1848 poden fer proposicions i sotmetre-les a votació popular perquè esdevinguin lleis. Açò és possible fer-ho tant per modificar la seva Constitució com per arranjar o fer noves normes, siguin cantonals o municipals.
Naturalment aquestes consultes es realitzen amb totes les garanties i després d'haver passat un reguitzell de tràmits. Primer, cal que la iniciativa popular aconsegueixi recollir durant un període de 18 mesos un mínim de 100.000 signatures; d'aquesta manera és validada per la Cancelleria Federal. A continuació, l'Assemblea Federal estudia el text per si pateix contradiccions de forma i contingut i no s'ajusta a les regles del dret internacional.
Davant les deficiències vistes, pot decidir proposar esmenes o un text alternatiu. Llavors, i finalment, es sotmet a consulta popular. Al llarg del segle XIX i XX aquest dret ha estat emprat pel poble suís més de 200 vegades.
El diumenge 24 d'aquest mes de novembre la ciutadania suïssa està cridada a votar tres d'aquestes propostes populars. Una de les quals és d'una gran importància i significació pels temps que vivim.
És la iniciativa «1:12 pels sous igualitaris», que va ser presentada per les Joventuts Socialistes de Suïssa, amb data de 21 de març de 2011, després d'aconseguir 113.005 firmes vàlides, i aconseguint l'aprovació de l'assemblea. Si el poble suís l'aprova, es modificarà la Constitució Federal, que incorporarà un nou article, el 110a, referent a la política salarial.
El canvi normatiu serà d'un gran abast moral i econòmic pels conjunt dels treballadors. Es fixarà que el sou màxim del treballador d'una empresa no podrà superar en dotze el salari mínim de la mateixa societat. És a dir, es limitaran els salaris d'escàndol i les diferències de les remuneracions que només han fet de créixer en les darreres dècades.
A Suïssa, en els anys 80, les remuneracions més elevades eren de sis a 11 vegades superiors al salari mig. De llavors, i com a succeït a molts països d'Europa, com Espanya mateix, les diferències entre els que cobren més i els més desvalguts no han parat d'augmentar; creixement aquest que va agafar velocitat de vertigen a darreries de la dècada de 1990.
Cal assenyalar que aquest enriquiment dels quadres superiors s'ha donat en detriment de tots els altres i a més sostingut per la recerca compulsiva del guany immediat i la pèrdua més absoluta de la responsabilitat social (qui vengui darrera ja tancarà sa barrera).
Per posar un exemple, els directius del banc UBS, el qual va enregistrar el 2008 milions de francs de pèrdua i va haver de demanar al govern que fos rescatat amb una injecció 6.000 milions, es van embutxacar 70 milions de francs.
Casos així també els hem viscut nosaltres. A terres properes, a Catalunya, està en mans dels tribunals el cas de les remuneracions del president i la cúpula directiva de Catalunya Caixa, els senyors Narcís Serra, Adolf Todó i 52 membres del seu consell d'administració, els quals, quan ja la caixa s'enfonsava, es van autoassignar sous i pensions milionàries.
En el cas de Narcís Serra, va guanyar dos milions d'euros per un càrrec, segons ell mateix i per eximir-se de responsabilitats, sense competència directiva, només representativa. És a dir, va cobrar una fortuna que la major part dels treballadors del nostre país no veuran reunit ni treballant tota una vida per no fer res.
A Espanya no tant sols estem respecte Suïssa en estat d'immaduresa democràtica sinó indefensos políticament, perquè encara cap partit ha llançat una proposta com aquesta.
Ja no tant sols és somniar poder aconseguir que el poble sigui consultat fent ús de les urnes més sovint sinó també que en el Congrés dels Diputats alguna formació política posi sobre la taula la necessitat de modificar les lleis laborals per disposar d'un règim de sous com el que podran gaudir els suïssos si prospera la iniciativa 1:12.