Potser mai no he explicat que la meva àvia materna era a Barcelona quan la Setmana Tràgica, aquella revolta de 1909 que el govern espanyol va resoldre a canonades. Viuda, amb dues filles i amb pocs doblers, va acceptar fer d'acompanyant o potser de criada d'una senyora de lloc que havia de viatjar a Catalunya i València. I a Barcelona van quedar atrapades pels incendis i les bombes.
Ho dic perquè quan llegeixes determinada premsa pots arribar a pensar que ara és la primera vegada que Catalunya i el govern espanyol estan enfrontats. I la veritat és molt diferent. L'absolutisme espanyol va entrar a Barcelona per les armes el 1714 i des d'aquell dia, poc o molt, sempre hi ha hagut enfrontaments. Per la reivindicació dels drets perduts, pels impostos, per la protecció comercial, pels greuges comparatius, per la llengua, etc.
El pacte s'ha aconseguit en poques ocasions i sempre ha durat poc. En el segle passat primer el va dinamitar en Primo de Rivera i més tard el Alzamiento i la dictadura de Franco. Però quan va morir el generalísimo, que li deien, es va iniciar una etapa en què la convivència semblava possible. Es va arribar a escriure una Constitució possibilista, de consens, per més que els redactors havien de vigilar de reüll els moviments d'un exercit hereu del franquisme.
Avui tothom sap que el principal obstacle de la Constitució va ser la qüestió territorial. Però estava clar que sense el respecte de les diferències de Catalunya i Euskadi, no hi havia possibilitat de democràcia a Espanya. La Constitució no es va atrevir a dir que eren nacions, però va incorporar el nom de nacionalitats per facilitar el pacte... I a continuació es van haver d'inventar quinze autonomies més per camuflar la diferència.
D'aquesta ambigüitat hem tirat durant trenta anys, però ara sembla que s'ha acabat. La crisi ha servit de coartada a un govern espanyol de rel nacionalista i amb majoria absoluta. Amb més de 20 lleis aprovades o en tràmit, pretén recentralitzar bonibé tot el poder que s'havia transferit durant aquest anys i convertir les autonomies en simples divisions folklòriques en què no es respecta ni la llengua pròpia.
El poder espanyol torna a tropissar amb la pedra de sempre. Subestimar Catalunya i no entendre que sense el respecte de la seva singularitat la democràcia no és possible a Espanya. La reacció catalana va començar quan li van aturar el nou Estatut. Havia estat aprovat pel Congrés i per referèndum, però el PP va recórrer a l'escarni públic, a la recollida de signatures per tot Espanya i a un Tribunal Constitucional en hores baixes per impedir que s'aplicàs.
I des d'aquell dia, la reacció ha estat cada vegada més contundent fins a obrir totes les ferides velles i noves. No han entès res els que es pensen que són els partits nacionalistes qui va davant, perquè en realitat van darrere i fent equilibris per no quedar ofegats pel carrer. El que hi ha a Catalunya és una revolta pacífica i democràtica, del segle XXI, que reclama el seu dret a prendre decisions pròpies. I açò vol dir poder votar el seu futur.
Com que som en aquest segle, el discurs de la indisoluble y sagrada unidad de la nación que envia el govern espanyol sona a conserva estantissa. De la mateixa manera que també semblaria del passat tornar a bombardejar Barcelona. Potser el govern espanyol hauria de començar a pensar si no ha arribat l'hora d'acceptar les conseqüències de viure en un país democràtic del nostre temps, vull dir deixar votar els catalans.