Centenari d'Espriu, Camus, Rosselló-Pòrcel, Villangómez..., i l'any que ve més. No pot ser que la cultura es mogui a cops de centenaris, però siguin benvinguts si ajuden a promoure reflexions interessants.
Al darrer dels relats d' Ariadna al laberint grotesc, «El país moribund», un Espriu lúcid expressa amb ironia la nostra nacional vergonya: si des de tants segles patim una tirania que ens paralitza sense alliberar-nos-en, és que més que víctimes en som còmplices.
Idò, independentistes de morro fort, federalistes il·lusos, ventres unionistes que pairíeu còdols, nacionalistes espanyols de fuet i cadenats, doctrinaris històrics, banals postmoderns, sabeu quin és el nostre punt feble? El reu és el nostre país en persona traït per un tal Judes (al capdavall, un dels nostres!): «Trenta diners, a Sepharad, / són una grossa quantitat./ Et venc per ells, i fins per res,/ no sols aquest despullat pres,/ sinó la nostra dignitat,/ el cel, els camps, les deus, el blat,/ tot el país, de mar a mar,/ llengües, costums, passat, futur,/ el pensament, la llei, el fur./ És un bon preu, no et costa car» («Setmana Santa», poema XX).
Espriu advocava per la fidelitat a la llengua, la llibertat de tots, la comprensió en la diversitat, ponts del diàleg segurs... I què tenim?