Una coneguda empresa multinacional està fent una campanya d'açò que en diuen màrketing solidari: si els compres un determinat producte, dedicaran una part de la teva despesa a una ONG que ajuda els infants pobres del món. «La nostra voluntat és que tots els nens tenguin les mateixes oportunitats», diu la publicitat d'aquesta campanya. Però què significa aquesta voluntat? Aquesta marca és famosa per les denúncies que ha rebut: es veu a les seves fàbriques ubicades a països del sud els obrers fan feina en condicions inhumanes o de risc. Per tant, és raonable posar en dubte la solvència ètica de la seva voluntat. El seu eslògan, més que expressar una intenció sòlida d'aconseguir el que volen, fa més color de ser un desig llunyà, una carta als reis, un brindis al sol.
Aquesta confusió entre voluntat i desig també se sol observar en els conflictes entre dues parts enfrontades, quan una d'elles, o totes dues, afirmen tenir voluntat de diàleg però s'enroquen en posicions inflexibles. Sí, segur que els agradaria que les coses fossin d'una altra manera, però no estan disposats a fer les passes necessàries per arribar-hi, perquè açò significaria assumir riscos, renunciar a alguna cosa o fer algun sacrifici.
Mirem-nos des d'aquesta perspectiva el problema del transport aeri a Menorca. Si hem de jutjar per la quantitat de notícies aparegudes als mitjans, per la ingent activitat de plataformes i persones que han portat la qüestió a totes les instàncies possibles, per la muntanya d'idees, queixes, propostes, estudis i converses a tots els nivells, hem de concloure que és un dels temes econòmics i socials més importants per als menorquins. Però ja fa temps que començ a demanar-me si realment tenim voluntat de trobar una solució, o si tal vegada és un simple, bell i infructuós bon desig.
Els primers responsables de l'eternització del problema són els nostres governants, incapaços de plantar-se davant els seus caps de Madrid. La seva inutilitat és conseqüència d'una por cerval a fer res que els pugui costar la cadira, o posar en joc els interessos del seu partit. Però, i l'empresariat menorquí? I el conjunt de la societat? Estaríem disposats a fer un gest col·lectiu de força, a acompanyar la nostra reivindicació amb una acció ciutadana valenta, i per tant arriscada, per fer valer el nostre dret a ser tractats com a ciutadans de primera? Ho dubt. Ni tan sols feim el gest tan fàcil de deixar de votar els inútils que, legislatura rere legislatura, ens continuen prenent el pèl.
Cada nova decepció incrementa l'escepticisme, en lloc d'estimular l'esperit de revolta davant una injustícia flagrant. Em tem que, en el fons, quan els menorquins ens queixam no expressam la voluntat d'un poble per aconseguir que les coses siguin diferents, sinó un bon desig victimista, passiu i indolent. És més còmode continuar criticant els polítics i no sortir de la trinxera. Però si no esteim disposats a jugar-nos-la, no tenim res a guanyar. Més aviat ho tenim tot a perdre.