Sovint vaig a ca nostra. Em passejo per tota la casa, obro portes, armaris, miro els objectes, comprovo que els llums i les aixetes funcionin, m'assec esporàdicament en alguna butaca, obro la nevera... Sabeu que el rellotge de cucut segueix en funcionament d'ençà que vau marxar? Em ve sempre el pensament que això deu voler dir que el temps de la casa no s'ha aturat, com si ella tampoc se'n sàpiga avenir de la vostra sobtada absència. Ja sé que les coses són només coses.
Tanmateix, cada habitació, cada objecte, cada olor que guarda l'estança, estan tenyits de memòria, de vivències i sensacions de la infantesa i la joventut. Aleshores les coses adopten una ànima, i es fa difícil desprendre-se'n. Ca vostra segueix essent ca nostra en el meu imaginari, i segueix essent cals pares en la nomenclatura habitual. És sorprenent com perdura la forma d'anomenar un indret de la vida quotidiana: l'habitació de l'àvia, l'habitació dels pares, l'oficina. Encara que ja no hi hagi cap oficina, encara que el lloc hagi quedat orfe del sintagma que l'acompanyava.
Sovint em passejo per la casa una estona, no molt llarga, perquè si no l'ànima del l'indret i de tot el que conté s'apodera de mi i m'arrebassa el plor. Això, mare, pare, encara em passa...