L'hauries de veure. Puja el carrer caminant amb certa dificultat. Empeny un carret de la compra. Cabells grisos. Vestit fosc. Ve de la botiga. Cada setmana compra el que ella i el seu marit necessiten. Els doblers són pocs i els han d'estirar al màxim. Ell rep una pensió justeta i ella, ni un cèntim: mai ha fet feina assegurada, anava per ses cases fent de desadora.
La vida no els ha estat gens fàcil. Han viscut amb dignitat i no han estat del tot infeliços, al contrari. No necessitaven massa cosa ni tampoc aspiraven a molt més. Llargues vetllades a casa fent feina per a una fàbrica de bijuteria, mentre l'olla del brou bullia i la ràdio, sempre fidel companya, narrava el capítol enèsim del serial de moda. Somiaven en que si un dia tenien fills fossin més cosa que ells mateixos. Passar l'estiu a una cotxeria suvora la mar. Petits estalvis a la caixa. Coques per ses festes. Cotxe de segona mà. Bona tele.
Ella, quan arriba a ca seva, sent els cants del canari que té a la finestra del pati. Somriu al marit que mig dorm a la butaca. Ell ja no surt. Cames que el reuma té clavades al petit espai de la casa. Ja no va al bar des cap de cantó a jugar a truc. Mira la tele i no la mira. De la paret pengen fotos de la família. A ells la que més els agrada és aquella del dia de l'excursió a Cala Galdana. Ella amb vestit de flors, somriure franc i ell camisa oberta que li passa el braç per damunt. Un pi amable els donava ombra. Temps era temps... que bé que s'ho passaven, recorda ella. Ballar boleros i anar a pescar de vorera. Rallar amb els vesins. Així ha passat la vida. Vides com tantes altres. Són bona gent. Gent corrent, normal. Ciutadans de primera.
Ella ara passa pena: ja no pot tota sola per aclarir el marit, hauria de mester qualcú que l'ajudi però no ho poden pagar. Els han reduït l'ajuda a la dependència que tant necessiten. Diuen que hi ha crisi. Sembla que, diuen també, que molta gent no arriba a poder menjar com toca. Tothom ralla d'aquesta crisi. Què ha passat, pensa ella i no troba resposta. Ells no han fet res. Ells: sempre feina i vida normal.
Avui, després de sopar, seu a mirar la tele. Pareix, segons diuen, que tot va bé. Que ja han trobat el camí de la recuperació. Que ja no som tan pobres com ahir, que... Ella, estudis no en té però, no és tonta tampoc i no entén res del que diuen. El marit tampoc. Aquesta gent que comanda empra un llenguatge complicat: demanen austeritat. Quina austeritat...? es pregunta ella.
Informen que els beneficis de, just trenta-cinc empreses espanyoles, entre el gener i setembre, ha estat de més de vint-i-cinc mil milions d'euros. Quina austeritat volen si a pesar de que el dèficit de l'Estat ha arribat a 954 mil milions, segueixen fent desfilades militars i enviant a la selecció espanyola de futbol a jugar a Guinea...? Per molts esforços que faci no entén moltes de les coses què passen. Jo no rebo l'ajuda que necessit però el President Bauzá, just acabat d'arribar de fer un curiós viatge per Uruguai, Argentina i Xile, ha anat a Califòrnia, fent de sèquit o de comparsa dels Prínceps, en una expedició purament protocol·lària. De que putes serveix aquest viatge...? Ja ningú sembla recordar tampoc els milions d'euros que, pagats entre tots, va costar el pavelló del difunt Menorca Bàsquet o que el dèficit de IB3 sigui de 70 milions... i volien aixecar a Palma un faraònic i fastuós teatre d' òpera!
Qui en té la culpa de tot això, d'aquest greu enderrossall ...? Ella, n'està ben segura: ells no. En absolut. No entén tampoc que el senyor Bárcenas sigui a la presó i, en canvi, aquells qui pagaven i cobraven milions siguin al carrer. No, ni pot comprendre que el senyor Matas encara somrigui quan surt a la tele...
Ni ella, ni molts més tampoc. Ni tu, ni jo mateix, per exemple. No hem après encara que no sempre qui la fa la paga.