Qui m'havia de dir a jo que avui, ben igual que la setmana passada, us tornaria a parlar d'economia. Jo, que no hi entenc ni un borrall de tot el que són xifres i nombres. Que, a segon curs de carrera, record haver estudiat la figura de n'Adam Smith i poca cosa més. Però, en aquesta darrera setmana, m'han arribat les opinions de dues figures de l'economia del nostre país -un alacantí i un ciutadellenc- que m'han fet reflexionar força i que, al cap i a la fi, han motivat aquest escrit. Es tracta de Pedro Solbes, ministre en els governs socialistes de Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero i comissari europeu d'Afers econòmics i monetaris entre el 1999 i el 2004, i de Guillem López Casasnovas, catedràtic d'Economia de la Universitat Pompeu Fabra i Conseller del Banc d'Espanya. Les declaracions del primer m'han confirmat la separació entre els dirigents polítics i la situació real de la societat que us denunciava dilluns passat però les del segon m'han fet arribar un alè, un petit bri d'esperança.
En efecte, Solbes ha presentat aquests dies a Madrid el seu llibre de memòries. Ell el titula «Recuerdos», amb l'afegitó de 40 años de servicio público. El passatge de l'obra que ha estat més divulgat i al qual l'ex-ministre s'ha referit amb més èmfasi ha estat aquell en què reconeix el seu penediment per haver acceptat formar part del segon govern de Zapatero i relata la seva sortida de l'executiu socialista espanyol l'any 2009. Solbes, en aquells temps vicepresident segon i ministre d'Economia va avisar el llavors president del Govern central que la crisi estava arribant i Rodríguez Zapatero no li en va fer el més mínim cas. Us deia que aquesta afirmació -que el propi Zapatero s'ha apressat a assegurar que no recorda en absolut- m'ha confirmat el que us trametia en el meu article de la setmana passada, és a dir com el distanciament entre els alts responsables de la cosa pública i la crua realitat és, moltes vegades, ben evident.
Però vet aquí que, uns dies més tard, vaig seguir per TV3 una entrevista que la periodista Ariadna Oltra feia a Guillem López Casasnovas. El primer que us he de precisar és que vaig seguir aquest interviu, que va tenir lloc entre les 8.45 i les 9.15, tot berenant, per la qual cosa no us podré oferir cap cita entre cometes perquè, senzillament, no vaig prendre ni una nota. Ni tan sols vaig enregistrar el programa ja que, quan vaig engegar la televisió, jo no sabia que el doctor López Casasnovas seria el convidat de l'Entrevista dels Matins. Però açò no lleva que la música que emanava de les paraules del benjamí de Ses Indústries em va semblar d'allò més esperançadora. Guillem López va venir a dir que és ver que les xifres macroeconòmiques comencen a experimentar una millora que, certament, no arriba, de moment a ser detectada pels ciutadans, per la gent del carrer. La superació de la crisi, que encara pot trigar uns tres anys tot i que començarà a notar-se en uns pocs mesos, vindrà, segons López Casasnovas, pel cantó europeu, ja que els diferents mercats del vell continent coneixen molt bé la bona feina que feim aquí, en aquest país i es refien dels productes que exportem.
En honor a la veritat, cal destacar que aquest raonament va ser emprat, uns dies abans, pel ministre Montoro qui, des de Madrid i també a l'Entrevista dels Matins de la televisió pública catalana va arribar a afirmar que «Cataluña nos sacará de la crisis, gracias a sus exportaciones». És evident que aquestes paraules del responsable d'Hisenda de l'actual govern del PP anaven dirigides a un auditori exclusivament català i que no haurien estat pronunciades en qualsevol programa emès per una ràdio o una televisió d'àmbit estatal. A més, està molt clar també que Montoro pretenia congraciar-se amb la gent del Principat en uns moments en que les relacions entre els executius de Mas i de Rajoy no passen pels seus millors moments, ben al contrari. Però la diagnosi del ministre espanyol d'Hisenda era pràcticament idèntica a la del catedràtic menorquí.
Europa, idò, és qui ens salvarà. Als catalans, ja ens està bé, perquè allà, al vell continent, sempre ens hem sentit com a ca nostra. I què hem de dir dels menorquins, que al llarg de la seva història han format part dels més diversos estats i reialmes, però que gairebé sempre han mantengut la seva identitat europea i les seves relacions amb els països que es troben al nord dels Pirineus i a les Illes britàniques han estat intenses i profitoses. Ara només fa falta que aquests bons pronòstics es compleixin.