Massa vegades es fan afirmacions sobre l'economia de Menorca basades en la pura intuïció, però per obtenir un coneixement objectiu és necessari partir d'elements imparcials. Malgrat tots els defectes que tenen, uns dels millors són les estadístiques, especialment si n'examinam diverses. També és bastant habitual que s'analitzi l'evolució de Menorca de forma aïllada, sense posar-la en relació amb les altres illes del nostre arxipèlag.
Després de realitzar un repàs de les principals estadístiques disponibles es pot afirmar que, precisament, la primera característica de l'economia menorquina és la seva integració en les illes Balears. La majoria de les sèries analitzades presenten un moviment cíclic similar. El fet diferencial de la nostra illa s'ha anat esvaint i la balearització avui en dia és un fenomen indefugible.
Tanmateix, és cert que l'economia balear admet modulacions i que, dins d'una mateix tendència hi ha desviacions que tenen importància a l'hora de conèixer l'estat particular de cada illa en el temps i d'anar sedimentant algunes diferències interinsulars. La majoria dels indicadors ens mostren que els darrers anys han conviscut el fort dinamisme pitiús, l'estancament menorquí i el pols segur de l'economia mallorquina.
Un dels trets més remarcables de l'economia menorquina és el seu baix ritme de creixement. Aquest fet no és circumscriu als darrers anys, sinó que dura ja vint anys. La taxa de creixement menorquina entre el 1993 i el 2012 ha suposat només el 75 per cent de la del conjunt de l'Arxipèlag i la diferència s'ha mantingut estable en tot el període.
Aquest fenomen ha tingut com a conseqüència que el VAB per càpita menorquí hagi disminuït un 6,1 per cent entre el 1992-95 i el 2008-11, mentre que a Mallorca es mantenia pràcticament igual (-0,2 per cent). A Eivissa aparentment s'ha reduït el 17,7 per cent, el que evidencia la dificultat de traduir el creixement absolut de la producció en creixement per càpita. El retrocés de la renda per càpita és un problema general de les Illes Balears que, des del 2001 han passat de superar la d'Espanya en un 30 per cent a fer-ho només en un 6 per cent el 2012.
El declivi menorquí s'ha de veure com un agreujament de la tendència depressiva balear. Altres autors ja han indicat que la nostra economia s'ha especialitzat en unes activitats -turístiques i industrials- que han arribat a la maduresa. Per recuperar el ritme de creixement cal apostar per l'increment de la productivitat a través activitats i productes innovadors i de qualitat.
La reculada de Menorca s'explica perquè aquí ha tingut una major importància el procés de destrucció de teixit industrial que han patit les illes. El sector secundari menorquí ha passat de representar el 17,8 per cent el 1997 al 8,7 per cent el 2004; l'efecte negatiu sobre el creixement d'aquesta crisi no sempre es té prou en compte.
Durant uns anys, la depressió industrial de Menorca va tenir com a vàlvula d'escapament el sector immobiliari, que fins el 2009 va assolir un volum desproporcionat. A la nostra illa s'han visat el 13,6 per cent dels projectes d'obra de Balears, quan només suposam el 8,8 per cent de la població i el 9,1 per cent dels turistes.
El sobredimensionament del sector de la construcció no va aconseguir que Menorca assolís el creixement de les illes Balears. La seva existència és suficient per descartar que el PTI tingués cap efecte negatiu. En canvi, quan la crisi es va fer present a partir del 2009, aquest sector va passar a ser la major rèmora al creixement de l'illa, ja que l'excés construït en el període anterior deixà un volum de promocions sense vendre que ara impossibiliten que es torni a edificar.
El nombre de turistes, que havia crescut de forma important fins l'any 2001, des de llavors està pràcticament estancat. Encara és més preocupant el fet que la despesa turística diària des de l'any 1992 s'hagi situat un 8 per cent per davall de la mitjana balear. Per tant, el darrer factor rellevant del declivi menorquí rau en la manca de reacció d'aquest sector, que no ha estat capaç de crear valor afegit i des de fa vint anys rep els turistes de menor poder adquisitiu de totes les illes. Aquesta estratègia és incoherent amb la tradició menorquina, on ha primat el factor qualitat per compensar a través d'un major preu els desavantatges que la insularitat i la poca dimensió del territori presenten a l'activitat econòmica.
És possible que la tardana inserció menorquina en el mercat turístic hagi implicat la seva participació en unes condicions econòmiques adverses. Menorca ha funcionat com una marca blanca del producte "Balears", venut als visitants de menor poder adquisitiu. La manca d'experiència de tots els agents, públics i privats, també ha tingut conseqüències. Els primers, per no ser capaços d'oferir les infraestructures que precisen els turistes actuals i els segons perquè no han tingut prou bagatge per adaptar-se als canvis en la demanda i els canals de comercialització turístics de les darreres dècades.
Menorca ha patit un declivi econòmic durant vint anys que és paral·lel al de l'economia balear, una economia madura amb problemes de creixement. Aquí s'afegeix una crisi industrial severa i un sector turístic poc dinàmic. Només durant conjuntures particularment favorables l'empenta del turisme i de la construcció han permès breus períodes d'alleujament que han acabat en doloroses depressions. Tot intent de repescar el model de creixement anterior no és sinó una aposta per un model caduc, que porta a una paradís artificial, que al cap de poc esdevé un malson.
La via virtuosa del creixement sostingut només es podrà assolir a través de la reivindicació dels factors industrials i turístics propis de la nostra economia, fonamentada en el creixement de la productivitat, la innovació i l'aportació de nou valor amb productes de qualitat. Aquest impuls és més necessari a Menorca que a les altres illes de l'Arxipèlag, per l'accentuació d'uns problemes que, de fet, són comuns a tots.
amendezvidal.blogspot.com.es