Fa un temps que algunes de les polítiques dirigides a la promoció per a la creació d'empreses entre els joves semblen inflar una autèntica bimbolla. Crea la teva pròpia empresa, se'ns diu constantment, oferint-nos una tarifa plana, fins i tot. És cert que hi hem de veure un vessant positiu en aquestes mesures, el canvi de mentalitat; però, tampoc convé subestimar el negatiu, el risc d'abonar un cultiu de microempreses, feble, atomitzat i fragmentat perquè la manca de feina i la precarietat laboral, massa vegades s'imposa a la visió de negoci.
Però, quina és realment la situació dels nostres emprenedors envers altres països? Un estudi recent («Libro blanco de la iniciativa emprendedora en España» que encomanà la Fundació Príncep de Girona a l'escola de negocis ESADE) destaca els següents aspectes distintius: la nostra taxa d'activitat emprenedora no és de les pitjors, però és impulsada per la necessitat més que per l'opotunitat; tenim un nivell d'aversió al risc major, pel considerable temor al fracàs; ens consideram poc creatius i tenim una baixa autoconfiança perquè pensam que les coses que ens succeeixen vénen determinades per altres o per l'atzar (això explica, a la vegada, la preferència a treballar per compte d'altres o en el sector públic); els mitjans de comunicació no presten la suficient atenció a la iniciativa emprenedora; socialment, ser empresari no és gaire ben vist; l'esforç inversor en recerca, desenvolupament i innovació és molt baix; i, per últim, els diversos ecosistemes de finançament (business angels, capital risc o crowdfounding) són encara reduïts, tot i que alguns d'ells mostrin una evolució a l'alça.
La part propositiva del treball es centra en els pilars fonamentals que haurien de merèixer una especial i major atenció: la cultura, la formació i el finançament. Al llegir de quina manera poden ser potenciats, un dedueix que cal insistir, i molt, en trencar certes barreres mentals de tota una generació i més. En primer lloc, rompre les creences no contrastades (simples suposicions) les quals indueixen a pensar que la creació d'una empresa és una manera fàcil de guanyar doblers ràpidament; en segon terme, superar els tabús d'un sistema educatiu, poc flexible i permeable encara, a implantar de forma efectiva l'aprenentatge d'aquelles competències relacionades amb el sentit de la iniciativa i l'esperit d'empresa; i, finalment, desterrar aquells mites (creences mal comprovades) que provoquen un pensament molt estès entre els joves: «Mai aconseguiré tirar endavant la meva idea de negoci perquè no disposo de recursos econòmics».
A pesar de les dificultats cojunturals i de les amenaces estructurals, pens que anam en la direcció correcta, encara que la velocitat i el grau de sedimentació no siguin els desitjables. Com a prova d'aquesta afirmació, poso d'exemple tres empreses innovadores amb un potencial d'internacionalització força destacable: Biloop, que investiga sobre les emocions i els estats d'ànim a través de la veu i és esponsable de productes tecnològics com el Cry Translator per a nadons; Dobgir, a punt de treure al mercat unes turbines minieòliques verticals amb uns costos d'instal·lació i manteniment ridículs per a l'enllumenat públic o moltes altres aplicacions; i, Socialvane, que ha desenvolupat un servei avançat d'anàlisi de mercats i competència per empreses, mitjançant una eina tecnològica basada en la metodologia de la intel·ligència competitiva i algoritmes d'intel·ligència artificial.
Si algú es demana, què tenen en comú el seus promotors, en Luis, en Manel i en Santi? Al meu entendre, a part del seu talent creatiu i innovador, tres cosetes ben interessants més: són menorquins (un fet que causa sorpresa, fins i tot incredulitat, quan els poso d'exemple en els tallers); la imaginació, la màgia i els somnis guien el seu esperit emprenedor; i, comparteixen un ADN saturat de cromosomes C, els responsables de la motivació per a creure, crear i créixer constantment.