De tant en tant, dedico algun dels meus articles a una de les meves grans passions, que em consta és també la gran passió de molts menorquins: el Barça. Ho he fet, fins i tot, des d'aquesta darrera tanca. Record que quan el llavors equip de Tito Vilanova i Jordi Roura va guanyar la darrera Lliga, la de la temporada 2012-2013, vaig publicar un escrit que duia per títol «Quin Barça més gran!». Ara, que hem perdut el primer partit després de 21 jornades seguides d'imbatibilitat, em sembla de justícia encetar unes quantes reflexions sobre aquest fet extraordinari (en el sentit de fora del que és comú o habitual) que és que el Barça surti derrotat en un matx de competició oficial. Evidentment, m'estic referint a la desfeta davant l'Ajax en compromís de Lliga de Campions. Quan escric aquestes retxes, desconec per complet quin resultat va obtenir l'equip blaugrana ahir vespre al nou camp de San Mamés.
La primera cosa que us he de dir és que aquesta derrota de dimarts passat a l'Amsterdam Arena és, certament, de les que fan mal. Perquè l'Ajax (aquell gran Ajax dels anys 70 i 90, recordeu?) no està ara en el seus millors moments i també perquè el Barça, que necessitava tan sols un punt per classificar-se primer de grup a falta d'una única jornada, no va aconseguir imposar-se a un equip holandès molt superior, que va acabar amb 10 jugadors damunt del camp, a causa d'un penalty que Xavi va transformar i que va suposar que l'Ajax perdés un dels seus titulars en veure aquest una targeta vermella directa. A més, el conjunt neerlandès ha estat com el pare esportiu del primer equip català de futbol, el precursor del joc de possessió la pilota i de les triangulacions, que tants èxits va donar al quadre del Camp Nou en els darrers set anys.
Segona reflexió: aquest partit perdut dimarts passat a Amsterdam no ha fet sinó augmentar un debat que s'havia iniciat ja fa unes quantes setmanes, especialment a la premsa esportiva catalana, sobre l'estil de joc que tants triomfs havia donat al conjunt blaugrana, en les etapes en què va estar dirigit, successivament, per Frank Rijkaard, Pep Guardiola i Tito Vilanova. L'arribada de Gerardo el Tata Martino a la banqueta local de l'estadi de can Barça (motivada, com tots sabeu, per un agreujament en la malaltia del tècnic empordanès) ha suposat una sèrie de canvis en la manera d'afrontar els partits que una part important del sempre complex entorn barcelonista no ha acabat de pair. L'entrenador argentí estudia detingudament cadascun dels seus futurs rivals i s'enfronta a ells amb el plantejament tàctic que creu que li pot donar un millor resultat. El balanç de tot això és que el Barça és lider en solitari a la Lliga, amb tres punts d'avantatge sobre el segon classificat i sis damunt del seu etern rival. Que va guanyar, en ple inici de la temporada, la Supercopa d'Espanya i que és primer del seu grup de la Champions, a un sol punt d'esdevenir-ho matemàticament.
Però la premsa esportiva del Principat (i també, evidentment, la de la resta de l'Estat) juntament amb molts socis i afeccionats culers es posen les mans al cap en veure com hem perdut aquell estil de joc tan propi i ara ens guiem més per un plantejament resultadista dels diferents enfrontaments. Això fa, és clar, que el Tata Martino estigui a l'ull de l'huracà. I jo crec que se l'ha deixat fer la seva feina sense cap mena de pressió. Si ell, quan es troba davant d'equips que volen tenir també la pilota, opta per un joc directe i fins i tot de contraatac, està en tot el seu dret de fer-ho, sempre i quan, com fins ara, els resultats l'acompanyin. A més, hem de tenir en compte que les lesions -moltes d'elles degudes a compromisos internacionals de festa major- li han impedit comptar, darrerament, amb el millor jugador del món -Leo Messi- amb el millor porter del món hores d'ara -Víctor Valdés-, amb el millor lateral dret del moment -Dani Alves- i fins a un total de deu jugadors més, molts dels quals van guanyar el darrer mundial de Sud-àfrica.
Ara bé, com el mateix Tata Martino ha manifestat reiteradament, tots aquests jugadors són «molt bons», però els qui els substitueixen no ho són manco i la seva intenció és que, donant descans en cada partit a alguns titulars -les seves famoses rotacions- tot el seu planter arribi en el millor estat de forma possible als moments decisius de la temporada, cap els mesos de març i abril. Serà llavors quan el mister argentí se la jugarà de veritat. I esperem, com mai, que hagi encertat. Pel seu bé i pel de tots els qui tenim un cor que bat en blau i grana.