Somriures, aplaudiments, remor de veus o petit aldarull són les expressions que es transcriuen en el diari de sessions del Ple del Parlament després de les respectives intervencions, l'escenificació d'un guió que vam tenir l'oportunitat de guaitar en el «Debat sobre l'orientació política general del Govern». A l'endemà el poble salmodiava depriment, perquè no és el mateix escoltar un tall de veu o llegir la crònica al diari, que veure tota la representació.
Els comentaris nadaven pel laberint de crítiques mirades, per la pell danyada, empesos per l'angunia que passen. Els veïnats decebuts, revelaven: «quina arenga; aplaudint cada tram d'un discurs que pareix que dirigeixen a ells mateixos; fent-li palmades en l'esquena; al llarg de la compareixença interrompien amb batibull, amb ovacions des adequades pel que estaven dient en aquell instant; diputats que en acabar -fins i tot- es posen tots dempeus per picar de mans; una obra teatral de gent cultivada; no sé les vegades que es van mirar i escriure en el mòbil; són com a fillets petits...». La sala d'espera quotidiana està aïrada, xiscla que el malalt no té cura. En l'acta, els ciutadans fan constar que el coliseu encara no ha après el seu dialecte, l'afecció de les formes, la delicada correcció que mereixen. Els seus somnis no tenen amo, perquè ningú els mana.
Entre les felicitacions que es regalen cadascuns, el carrer entona un «ja és suficient d'aplaudiments parlamentaris».