Ens van amagar la veritat perquè estàvem en període electoral. L'economia no funcionava, i ho sabien. Qui menteix quan la realitat que encobreix és important i afecta a tants, què no farà en les coses de cada dia?. Em fa mal pensar que podem estar a les mans de persones que pretenen sols aconseguir una meta: salvar-se ells mateixos. Viure confiant és un valor fonamental per a la convivència. Mantenir-se dret, mentint, és optar per a la desconfiança social. I, sense confiança, és molt difícil viure i conviure, i és quasi bé impossible remuntar un país. Patim una crisi de valors. Els hem de recuperar!
Francisco Vázquez, un d'aquests socialistes que escolt i que no amaga la seva condició de catòlic, manifesta: «¿Pensam en la reacció que es produiria en l'opinió pública si fos informada de l'extermini organitzat d'una minoria per motius ètnics, ideològics, de gènere o per la seva inclinació sexual?» Idò, amb la major indiferència assistim a la persecució i martiri dels cristians a Nigèria, Kènia, Somàlia, Sudan, Egipte, Síria, Irak, Pakistan, India i Filipines. Cap institució, autoritat o govern expressa la més mínima solidaritat amb les víctimes o denuncia la persecució que es viu i la immunitat en que es produeix. Escoltant-lo, m'interrog: Quants interessos amaguen la veritat posant-nos cucales! Com necessitam educar-nos a favor de valors!
Ajustar-nos a la veritat, és un deure de salut mental i social. El mateix Vázquez expressa: «Quan es produeix el segrestament d'un cooperant espanyol que pertany a una ONG no confessional, l'atenció informativa es desfà amb una intensitat que no es produeix d'una forma equivalent quan el succés afecta a persones o institucions vinculades a l'Església...» Cert que els cristians no necessitam més màrketing que el de la nostra pròpia consciència, però tampoc hem de ser tan il·lusos com per a no pensar que el silenci informatiu sobre les tasques missioneres obeeix a un capítol més de la intenció de fer notícia tan sols qüestions que poden fer mal a la imatge de l'Església.
Observant me n'adon que hi ha comunicacions i presències que ens fan teixir la desconfiança. Aquesta es dóna quan la crítica negativa és més present que el reconeixement. «Qui no dóna confiança tampoc en rep".
Qui valora i cerca la veritat, elimina de la seva vida falsedats i ficcions. Ser fiables no significa res més que ser referents de veritat. «L'home és l'ésser que necessita absolutament la veritat i, al revés, la veritat és l'únic que essencialment necessita l'home, la seva única necessitat incondicional» (Ortega i Gasset).
Cert que un país necessita que el governin persones que no menteixin, però necessita també: persones «que no diguin veritats a mitges, que no capgirin la realitat, que no manquin a la veritat identificant l'Església com a part d'un projecte polític que qualifiquen de conservador i de reaccionari». Al nostre país necessitam que ens governi qui reconegui que avui «ningú parla en nom de l'Església més que la pròpia Església».
Tots necessitam que ens governin i que ens eduquin des de la lleialtat a la veritat. Necessitam persones que escoltin i recerquin la veritat que també hi ha en els altres. És allò de: «¿Tu verdad? No, la Verdad, y ven conmigo a buscarla. La tuya, guárdatela». Ho deia Antonio Manchado, poeta andalús que va morir havent fugit a l'exili, a la Catalunya Nord, després de la derrota de la Segona República Espanyola.