Llegia amb atenció l'entrevista a Vicente Martínez, psicòleg especialista en comunicació no verbal. Ens deia que hi ha tècniques per saber si qualcú està nerviós, si menteix, en les més de mil expressions e infinitat de microexpressions que utilitzem. Avui, tothom disfressa. N'hi ha que ho fan per ximpleries i, també, per sentiments més profunds, per egoisme, per amor, per compassió, per poder, per odi, per feina o -senzillament- per sortir en la foto. Abans, les persones podien ser capaces de detectar un farsant de manera innata, mentre l'ara, ha de menester un professional, sigui per qüestions de negocis o per afany polític.
Són els qui alteren l'ordre del cos, de la cara, del to de veu, de les emocions, tot allò que resulta molt més sincer que el que diuen les paraules. En les dimensions menorquines, requerim de qualcú que ens confirmi un mentider?
Els qui confiem en el poble, tenim la grata sensació de que el radar quotidià fila prim, descobreix un entabanador d'enfora. Qui practica la mentida o la veritat dissimulada duu el mateix vestit, passeja diàriament amb aquell llençol blanc, de teixit fictici o falsificat, rosegaaltars. L'adorn es pot aprendre, però la franquesa és innata. En l'àmbit de tots els àmbits, fent-ne una ullada als representants illencs, sabríem descobrir a l'acte la manca de sinceritat i candor. La malaltia resideix, precisament, en tots els que obliden que el mal més gran és mentir-se un mateix.