Des de la publicació del llibre "Ejemplaridad pública", el filòsof, filòleg i jurista espanyol Javier Gomá ha posat de moda el valor social de l'exemplaritat, reclamant als polítics un comportament públic exemplar i afirmant que en la nostra societat "l'exemple és l´única sang blava". En altres paraules, darrerament l´exemplaritat ha adquirit un nou protagonisme social.
Fa uns dies, des d´altes instàncies del poder del nostre país, es demanava que les persones amb responsabilitats públiques observessin "un comportament exemplar", i "dialoguéssim per tal d´arri bar a acords". I es considerava lògica la reacció social contra el poder quan els nostres polítics adopten conductes poc ètiques o incorrectes.
Lluny de voler recuperar vells principis educatius, però convençut que l´exemple és un important factor polític i pedagògic, crec que el nostre país necessita, com diu Javier Gomá, un impuls d´exemplaritat i de comportaments socialment modèlics. L´escassa presència d´exemplaritat s´evidència quan un comportament incorrecte que hauria de ser criticat i socialment amonestat, es trivialitza, es silencia i es considera, per alguns, com expressió d´intel.ligència.
Tota acció política o pedagògica hauria d´anar acompanyada d´exemplaritat i de compromís amb la ciutadania, ja que una i altra van més enllà de la societat o de l´aula per apropar-se al compromís social. Per tant, ni les "lleis educatives", ni cap partit polític o sindicat millorarà, per si sol, el treball educatiu dels professors.
La política i la docència no són, només, opcions professionals. Una i altra tenen molt de passió, de convicció, de compromís social. Per això, quan s´adopten determinats canvis o millores pedagògiques, s´han de fer des de la convicció ètica, no a partir d´interèssos polítics partidistes.
Els polítics, dotats de poder, de prestigi i amb capacitat per apropar-se a la ciutadania mitjançant una constant presència en els mitjansde comunicació, han de ser models de moralitat pública. Cap país té futur sense polítics exemplars, sense un bon sistema educatiu, i sense uns bons professors i ciutadans que el construexin.
Actualment, una part important del professorat menorquí, un sector de l´alumnat, molts pares i mares, i nombrosos ciutadans, a manera de "nous regeneracionistes", estan preocupats i queixosos pels problemes derivats de l´aplicació del TIL i la LOMCE (perdonin, el Tractament Integral de Llengües, i la Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa).
Aquest malestar educatiu és un repte, tant per la comunitat educativa com per la població en general. Per tant, per damunt de dimissions, substitucions i sancions, urgeix donar solucions a les necessitats pedagògiques, recuperar la cohesió social i recobrar la credibilitat del nostre sistema educatiu. S´ha de generar, de nou, el clima de diàleg que permeti aglutinar els interessos polítics, socials, culturals i tecnològics imbricats en l´educació.
Ara bé, generar un clima de diàleg, fomentar el pactisme i estimular el consens entre els diferents agents de l´educació és responsabilitat del conjunt de la ciutadania. Gran part dels ciutadans saben escoltar, assoleixen responsabilitats, actuen amb generositat... però no oblidem que pactar és, al menys, un problema de dos, i si un d´ells no vol... Si no som capaços de solucionar el conflicte educatiu que patim en l´actualitat... en un futur immediat ho lamentarem.
La comunitat educativa menorquina té un repte: signar un Pacte per l´Educació que permeti el diàleg i el consens entre tots els agents pedagògics. I no ens enganyem: aquest pacte no és difícil. Només cal tenir responsabilitat ètica i una mica de generositat...
L´aplicació del TIL ha generat malestar entre famílies, alumnat, professorat i ciutadania, decebuts tots ells per la impossibilitat d´arribar a un acord o un pacte amb la Conselleria d´Educació. Un "pacte social" no s´ha d´entendre com la imposició d´una part per damunt l´altra, però sí implica una obligació ètica i legal per part dels "pactistes". En tot cas, els pactes i els convenis socials són sempre una oportunitat d´entesa i un símptoma de maduresa ciutadana.
En les societats avançades, els pactes educatius són habituals i formen part del procés de construcció de les societats modernes més avançades, principalment perquè obliguen a discutir, reflexionar i negociar. I com deia Nelson Mandela, "tot sembla impossible... fins que es fa".
Ara fa un any, en quasi tota la premsa d´abast nacional es deia: "Urgeix, segellar avui, millor que demà, un gran acord en matèria d´educació". Ignoro si la urgència d´aquest "gran acord nacional" era sentit, amb la mateixa intensitat, en totes les Comunitats, però el cert és que els pactes educatius són possibles... perquè són necessaris.
El valor d´un pacte no s´ha de medir només en funció del resultat final. El gran valor social i educatiu d´un pacte és la seva exemplaritat, la socialització i la ciutadania que genera. De fet, l´exemplaritat política d´un pacte hauria de formar part de la vida quotidiana, de la normalitat... no ser l´excepció.
Molts menorquins han exterioritzat el desig de solucionar el problema de l´educació mitjançant un pacte. I una cosa és evident: els pactes socials i educatius han tingut èxit, principalment en països amb reptes econòmics i socials rellevants, com el nostre. Pot ser per això, són molts els ciutadans menorquins que insistim en la necessitat de signar un pacte educatiu.
El moviment a favor d´un Pacte per l´Educació és l´expressió sincera de gran part del professorat menorquí. Però conscient que signar un pacte és competència dels polítics, vull recordar que l´historiador Vicens Vives deia: "qui ostenta el poder té la possibilitat i la responsabilitat de pactar". Els polítics haurien de governar i pactar amb cortesia, amb educació, que per cert, no costa res i aporta importants guanys... si més no electorals. No oblidem que "els ciutadans obeïm amb gust, quan el comandament és just".
Davant de certes actituds polítiques i educatives poc respectuoses i poc pactistes, els ciutadans som massa condescendents... i callem. I com diu un col·lega meu, qui no sap ensenyar i ensenya, o no té capacitat per governar, i governa... sempre tindrà una mica "d´usurpador".
Dues reflexions finals, expressades amb humor i amor, i dirigides als professors i als polítics... Senyors professors: en ocasions el silenci de la ciutadania és també... una opinió. Senyors polítics: la política és com les matemàtiques: tot el que no és totalment correcte... està malament.