Imagin que recordes el fet, sembla que provadament històric, d'aquell Ponç Pilatus, prefecte de Roma a Judea, qui, ja condemnat Jesús, va rentar-se ostentosament les mans. Aquest fet era i és encara, una forma de mostrar una obscena i còmoda discrepància amb fets que, encara que ens repugnin, acabam acceptant o compartint. La tradició popular ha creat inclús aquell me'n rento les mans. Sospitosa indiferència. Mans ben netes i diguin el que vulguin. Aquesta mostra d'hipòcrita conducta ens ha arribat de manera claríssima. Mans netes encara que tinguem la consciencia bruta: el que importa és el que es veu. Molt de rentar mans. Una higiene pública exagerada. Doble moral.
L'Audiència Nacional ha sentenciat definitivament no acceptant una demanda presentada contra el Govern Espanyol —presidit en aquells moments pel socialista Rodríguez Zapatero— per haver prohibit a una empresa espanyola la fabricació de bombes de dispersió. Fins l'any 2008 en què Espanya va signar la Convenció d'Oslo, en la que ens comprometíem a no utilitzar, adquirir, conservar o transferir a ningú, en cap circumstància, aquest tipus de bomba, el nostre país n'era un dels principals subministradors. Una de les empreses fabricants era l'aragonesa Instalaza, que venia aquesta arma terrible a distints països i també a l'exèrcit espanyol.
Es calcula que aquesta bomba ha mort o mutilat a més de cent mil persones. Un terç d'aquestes són al·lots. Diuen els experts que, donada la seva capacitat de dispersió, molt poca gent n'escapa il·lesa o ferida lleu. Aquell mateix any 2008, solament a la Líbia de Gadafi, n'havien venut per valor de quatre milions d'euros.
Resulta que l'empresa fabricant, indignada per la decisió del Govern d'en Rodríguez Zapatero, va reclamar una compensació de quaranta milions. El govern va denegar aquesta pretensió i, com a resultat, la companyia va presentar un recurs a l'Audiència Nacional, per valor de seixanta milions d'euros. El seu representant i conseller, ja veus, era l'actual Ministre de Defensa. Ara, després de tres anys, l'Audiència Nacional rebutja la petició afirmant que la prohibició de la fabricació d'aquestes bombes es basà en el interès públic superior de la protecció de la vida humana i el Dret Internacional Humanitari. Punt i final. Això ja és història.
El tema essencial és plantejar el fet de les dobles morals: especialment les públiques. Ens hem dotat d'una Constitució moderna, diuen. Bàsicament sí ho és, sobretot perquè és la darrera. Hem eliminat la pena de mort però, per exemple, no deim paraula de que amics i socis l'apliquin. Estem oficialment a favor del Drets Humans però fabriquem i exportem armes a països en conflicte, on moren massacrats i torturats ciutadans innocents. Ens és ben igual, sembla, que no se respectin elementals drets a països que poden ser bons clients nostres. No importa fer una relació, ni donar-ne els noms. Tots sabem quins i on són. Països amb els que mantenim relacions diplomàtiques, els seus ambaixadors són rebuts a Madrid amb tota la parafernàlia d'uniformes, medalles i somriures. Fanfàrries i banderes fan que, sense vergonya, mirem cap a una altra banda. Em venen a la memòria pobres gents de l'Amèrica llatina o d'Àfrica, que han viscut els horrors infligits per sanguinàries o esperpèntiques dictadures militars, amb les que manteníem una gran i sòlida amistat. Ministres que anaven i venien amb el somriure penjat a la cara. Tenim, ara mateix, una oficina diplomàtica a la més estranya, estrafolària i dura dictadura del món: Corea del Nord.
Amagats darrere de curioses raons, no posem cara de fàstic quan certes nacions fan bons regals, exagerats inclús, als nostres més alts representants polítics, sí a la monarquia també, per garantir la nostra silenciosa complicitat. Doblers són doblers i hem de quedar bé, no fos cosa que perdéssim un contracte per a la venda sigui de vins, cotxes, taronges o bombes de dispersió. Els doblers no entenen mai de principis ètics.
Una terrible i confortable covardia moral permet que acceptem, sense badar boca, com amics i clients a personatges que amb colossal i ferotge cinisme fan befa de la democràcia i neguen drets elementals als seus ciutadans... però tenen petroli, o gas, o urani...
Ja ho deia fa segles el savi Quevedo: poderoso caballero... Era cert. És cert encara.