El món és tan petit que si a una punta fan un pet a l'altra pot tremolar la cristalleria. O es pot rompre. No n'hi ha per estar tranquils amb les últimes notícies econòmiques de l'Argentina (ai, l'herència espanyola!) o de Ucraïna, un país d'Europa -molta gent no s'ho pensa- més gran i més poblat que Espanya. Podrien provocar una nova crisi de l'economia mundial.
Açò dels pets els menorquins ho sabem molt bé, perquè gràcies a un de molt gros que va fer un rei Borbó vam viure a mans dels britànics prop d'un segle. I ja sabem que a totes les cases coven faves, però és indiscutible que les faves britàniques eren més grosses i més tendres. I que van dur prou riquesa i cultura a Menorca perquè fins fa quatre dies encara fossin l'illa mediterrània més poc mediterrània del món. Ara segurament ja no, perquè han passat dos-cents anys d'aquella loteria i els nous administradors han emprat totes les armes perquè perdéssim les coses apreses.
Ara s'imposa el sang i fetge típic d'aquestes latituds, en que sembla que negociar i pactar és cosa de dèbils, quan en realitat és el recurs de les persones fortes i segures. Perquè ja em direu si les reformes educatives d'en Bauzà, o les rotondes d'en Tadeo o el desarrollisme urbanístic de tots dos no haurien anat més fins amb voluntat de diàleg i convergència. Segurament s'hauria trobat aquell punt just que no li agrada a ningú però que tothom tolera. Però a açò li diven saber governar, i no és una cosa que s'estili a aquells països on tot ha de ser per força blanc o negre. I així anar canviant sense arribar a construir mai res que sigui sòlid.
I açò em recorda l'espectacle que el govern del PP va dur dissabte passat a Barcelona, amb un abordatge de la plana major que semblava de circ, Montoro inclòs. L'expectació era grossa, perquè el president havia anunciat que tenia un pla per acabar amb el conflicte català. Potser autonomia fiscal o respecte per l'idioma o participació en les grans decisions, pensava la gent. Però tot va ser fum de formatjada. Com tornar sentir els versos del don Juan Tenorio quan es volia fer a la Inés. Sobretot quan el senyor Rajoy va proclamar que «entenia i estimava Catalunya». Tanta renou per una simple declaració d'amor que bonibé tothom va trobar que era més falsa que un «duru sevillanu».
També s'ha de dir que les comparses del president no van ajudar gaire. Na Cospedal va amollar que el govern català vol la independència «a machetazos». I na Sánchez Camacho que és igual que l'ETA. I en Montoro, que mai més hi haurà balances fiscals per comparar. Pobres indígenes! Quines coses es van haver de sentir, ells que només demanen poder anar democràticament a les urnes. Acompanyat d'una artilleria com aquesta, és mal de creure que el president estimi i encara més entengui qualcú.
I així es comprensible que la pobre Inés, disfressada d'Artur Mas en aquesta ocasió, no es deixàs seduir i en canvi respongués amb una d'aquelles que deixen estabornit a qualsevol personatge que se les vulgui donar de demòcrata. «Si tan m'estimes Mariano, deixa'm votar», li va envelar. I els tramoistes van apagar els llums del circ del PP perquè no poguéssim veure la cara que posava en Rajoy.
Però és evident que devia ser de pomes agres. Perquè el blanc o negre, el sang i fetge que ha practicat el poder espanyol durant segles, és mal de compaginar amb la condició de país de la Unió Europea. Ja no serveixen les pràctiques del passat, en què tot ho resolien amb unes quantes canonades o amb l'alçament d'un militar. Ara la cosa és seriosa, per a persones fortes i segures de ver, capaces de negociar i de pactar, i de deixar votar. Ja no s'estilen ni el Tenorio ni els amors que maten.