A pesar del grup de rock britànic Jethro Tull que, l'any 1976, afirmava amb una ingenuïtat provocadora i per boca del seu carismàtic cantant, el flautista de les grenyes Ian Anderson, que hi ha diferents edats segons la imatge a la qual ens hem associat o l'activitat que hem i que encara volem desplegar (Too old to rock'n'roll: too young to die!), als humans ens continua fascinant la longevitat. Però no una longevitat decrèpita i vegetal. Més aviat una longevitat bíblica, acompanyada, productiva, expansiva i que sempre ha d'anar lligada a una frase elemental: és vell (o vella), però té es cap ben clar. Sí, longevitat física i també mental. I la pregunta que ens ha d'interessar als menorquins és: les illes, i en especial Menorca, per les seves condicions geogràfiques i ambientals, afavoreixen la longevitat? Si ens fixem en l'excepció, la resposta hauria de ser afirmativa. Quan jo era al·lot i a Ferreries no hi havia aigua corrent i aquesta s'havia de dur amb camions proveïts de dipòsits, es deia que viuríem molts d'anys perquè l'aigua d'Es Migjorn era molt bona perquè duia molta calç. Per açò, quan Menorca va tenir l'home més vell del món durant uns anys vaig pensar que Joan Riudavets Moll, nascut el quinze de desembre de 1889 i mort a l'edat de 114, concretament el dia cinc de març de 2004, devia haver begut durant tota la seva vida aquella aigua màgica que s'acumulava en el subsòl del sud envoltada de marès. Però si llegeixes la biografia Tot un home. Semblança de l'avi d'Europa de Pere Barceló i Barceló, el secret sembla ser que no és l'aigua d'Es Migjorn. És una vida ordenada, sense excessos i acompanyada de la pràctica d'una dieta equilibrada. I l'exercici, i la respiració; segons conta al llibre el menorquí que va arribar a ser l'home més vell del món: «A l'escola vaig aprendre el respecte als demés, ens ensenyaren a tenir cura del cos, a fer exercici gimnàstic o esportiu per a respirar bé cada dia. Encara ara quan m'alç cada matí, faig exercicis respiratoris que m'ajuden a purificar els pulmons». Bons hàbits, bona alimentació. Però què més?
Quin és el secret de la longevitat? Aquesta és la pregunta estrella que es fa a les persones centenàries quan en tens l'ocasió. El periodista d'IB3 que la va entrevistar també la devia fer a la centenària Rafaela Pons Florit que va arribar als cent anys el mes passat. La resposta de la centenària del carrer Fred va ser: menjar cada dia una culleradeta de mel. La prescripció facultativa de l'admirable anciana devia provocar la venda massiva de mel artesanal menorquina a Menorca que, des de temps immemorials, ha tingut fama internacional. La mel, vull dir. El prolífic historiador romà Plini la va considerar la segona millor del món, després de la mel recol·lectada a Grècia. I ja gent se'l devia creure, perquè la mel menorquina es va continuar exportant i a vendre's a prínceps i a reis estrangers. Però la longevitat sense lligam genètic no ens fascina tant.
Que l'home més vell del món sigui menorquí ens posa molt content. Però que ho sigui un japonès -no sé si és casualitat, però les persones longeves solen viure a les illes- ja ens fa sentir indiferents o amb una solidaritat orgullosa i global. Dic açò perquè aquest mes ha fet cent anys una altra familiar llunyana. Així com Rafaela era cosina de la meva àvia materna -l'àvia Maria- ara toca a una cosina de mon pare. És de nom Antonia Nieves Pons Martí i va néixer el dia tres de febrer, a Ferreries; em sembla. Cent anys i cinc generacions. Una longevitat que es fa admirar perquè dóna esperança a la resta de la humanitat. Molts d'anys, Nieves; encara que sigui amb retard. Mel. Substància viscosa, molt dolça, de color més o menys groga, elaborada per les abelles dins una distensió del seu esòfag i que dipositen en les cel·les de la bresca. A Menorca existeix una menja anomenada mel i mantega composta de mel i de mantega en parts iguals, que es cou dins la paella i s'hi tiren llesques de pa o de coca fins que són ben frites. També hi ha molts de refranys que fan referència a aquesta substància tan preuada: «No hi ha mel sense fel» o «La mel se la mengen perquè és dolça»: significa que les persones amables de tracte són estimades de tothom.