Síguenos F Y T I T R
Sa darrera tanca

De la boca a la butxaca

|

Avui he recordat que he de demanar hora al dentista perquè em facin la neteja de boca. És un costum que tenc, coincidint amb el primer trimestre de cada any. Pens que es tracta d'una bona norma per a la meva higiene bucal i, també, per a la conservació del que em queda de dentadura. A més, aquest servei està inclòs dins les condicions de la meva assegurança dental i, per tant, és gratuït. L'any passat els vaig telefonar només començar el mes de gener, però enguany ho he anat deixant i ja som a mitjans de febrer!

No us desvelaré cap misteri si us dic que fa peresa demanar cita a l'odontòleg. I encara fa molta més peresa anar-hi. Peresa... o por? Aquest és un sentiment que, tradicionalment, hem experimentat la majoria dels humans. I que encara ens envaeix actualment. Quan jo vivia a Reus, tenia una amiga que estava casada amb un dentista i li feia de recepcionista. Li duia l'agenda i també cobrava l'import de les visites. Ella em contava que, en molts casos, els pacients anul·laven les seves cites a darrera hora. Fins i tot van haver de posar un rètol a la consulta avisant que el preu del servei seria cobrat al client qui no anul·làs la visita amb un mínim de 24 hores d'antelació.

La primera vegada que vaig seure a la butaca d'un dentista, jo era un fillet. L'odontòleg en qüestió, el de confiança de tota la meva família, era un senyor d'una certa edat, al qual, evidentment, encara veia molt més gran. Quan et tenia ben assegut, se t'acostava i et deia, amb la seva veu greu i profunda, que retronava al teu voltant i se t'endinsava fins a l'estomac: «obriu la boca!». I tot el teu cos i la teva ment es posaven a tremolar. Uns quants anys més tard, en la meva primera etapa a Menorca, vaig iniciar una certa relació d'amistat amb un autèntic símbol dels professionals de l'odontologia a l'Illa, el conegut com a 'dentista Azaña', per la seva semblança física amb el polític republicà espanyol. Tant ell com la seva esposa, na Margarita Florit, eren molt acollidors i uns bons conversadors. Però estic convençut que la major part dels ciutadellencs i ciutadellenques preferien saludar-lo pel carrer que haver de personar-se, com a pacients, en el seu consultori.

En l'actualitat, tot això ha canviat. L'odontologia ha evolucionat notablement. Aquells antics dentistes de tota la vida han anat desapareixent. Avui en dia, el que es porta són les clíniques dentals, als serveis de les quals tenim dret els assegurats a les mútues privades. La Seguretat Social també ha millorat força les prestacions odontològiques dels seus centres d'atenció primària. El darrer exemple el trobam en el Centre de Salut Dalt Sant Joan, de Maó, que ha reformat la consulta d'aquesta especialitat i l'ha traslladada a la segona planta de l'edifici, just al costat de la biblioteca, en benefici dels escolars que segueixen, en aquest darrer espai, el programa de salut bucodental.

Ara, en ple segle XXI, la por al dentista ja no es basa en el mal físic que puguis sentir en el seu consultori. Us he dit abans que l'odontologia ha experimentat una evolució important. I ho ha fet tant que els seus professionals, abans d'accedir amb les seves eines a qualsevol de les teves peces dentals, t'hi administren un esprai per tal que tu no sentis ni la posterior punxada amb la que t'introduiran la substància anestèsica. En efecte, el dentista, avui en dia, ja no fa cap mal a la boca. On si que en fa, i molt, és a la butxaca.

Us deia, en començar aquest article, que havia d'anar a fer-me la neteja. Idò bé, el pas previ a aquest servei és una radiografia bucal -normalment també gratuïta- per poder apreciar de manera correcta l'estat actual de tota la teva dentadura. I llavors ve el diagnòstic i els diferents tractaments a seguir: «En aquesta peça hi hauríem de fer una ortodòncia; aquesta altra l'hauríem d'empastar; aquí convindria posar-hi un pont». I, en sortir, et presenten el pressupost, ben igual que quan portes el cotxe al taller. Allà hi trobaràs el detall complet: les hores de feina, els materials que caldrà emprar, el temps d'espera entre una i altra intervenció, i, el resultat final es compta en centenars d'euros, quan no en alguns milers.

Per això us puc assegurar, sense massa temor a equivocar-me, que la por al dentista ha passat de la boca a la butxaca. Que el mal que sents quan hi vas ja no és un mal físic, sinó un mal econòmic. Un esglai financer que fa que deixis passar mesos, i anys, sense presentar-te novament a la clínica en qüestió i que la teva dentadura continuï, temps i més temps, tota plena de forats.

Lo más visto