Ens diuen els dirigents en el poder que la crisi ha acabat i que el vaixell de l'economia va amb vent de popa. M'imagin que, si no hi ha mala intenció del tot, es fonamenten per afirmar-ho en dades macroeconòmiques; perquè el que es percep anant pel carrer és tota una altra cosa: comerços tancats o en fase de liquidació, joves, i no tan joves, que es veuen obligats a emigrar de l'Illa a cercar feina, sous a la baixa, l'assistència de beneficència de les parròquies desbordada... En definitiva, una situació social llastimosa.
Però tot suposant que sigui cert que la crisi hagi acabat, el terrible és veure que, tant a nivell polític com econòmic, seguim sense haver aprés res de la lliçó i ens dirigim a la propera crisi que la política neoliberal al servei de les grans financeres, companyies energètiques i multinacionals ens posi en el camí. Fem via cap a les penyes mediambientals, especialment pel que fa a l'escalfament de la terra i l'exhauriment dels recursos naturals, al mateix pas que les desigualtats socials no fan més que augmentar. Què ha quedat d'allò que «cal reinventar el capitalisme», que van proclamar els dirigents mundials a l'iniciar-se la crisi financera el 2008? En res, al contrari, ens hem acabat de posar al servei dels doblers.
El lògic hauria estat haver pres alguna cosa de la lliçó i que la Democràcia hagués emmanillat el gran capital, mitjançant controls; que hagués reformat de dalt a baix la praxis del Banc d'Espanya perquè es converteixi de veritat en una eina de prevenció de crisis financeres; que hagués fet una reforma justa del mercat de treball perquè tothom, amb repartiment, tingués feina; que, donada la dependència que l'economia espanyola té amb l'exterior en matèria energètica es promoguessin les renovables i es potenciés el transport públic; que es reformessin les administracions i procediments públics, no per aprimar-les com vol el sector tea party de l'Esperanza Aguirre sinó per fer-les eficients... Són moltes les reformes que es poden fer, que és imprescindible fer, per una societat més justa i una economia que no malbarati, com fa ara, els recursos humans i naturals.
Vaig trobar d'una enorme hipocresia que membres destacats del PP es manifestessin la setmana passada contra les prospeccions petrolíferes quan és de tots sabuts que precisament aquest partit no està per canvis ni de models socials, ni energètics ni econòmics. En el debat de la nació espanyola el president Mariano Rajoy ho ha deixat ben clar aquests dies: estava d'acord amb els sondejos. Quin sentit té anar de manifestacions si el teu partit a Madrid no està amb tu? ¿És lògic participar en aquests debats si no et qüestiones el model econòmic actual, que ens condueix per perilloses senderes mediambientals, l'escalfament de la terra i l'exhauriment dels recursos? A nivell de Menorca, ¿què ha fet, què fa el president del nostre Consell de Menorca per omplir de contingut la Reserva de la Biosfera perquè l'illa deixi de ser una marca turística i sigui d'una vegada un referent en una aposta social justa i mediambiental sostenible? Doncs: rotondes. És a dir, res.
Aquesta és la mateixa hipocresia que vaig veure fa dos anys en les polèmiques amb motiu de la inauguració del centre penitenciari de Maó. El partit PP està per un Codi Penal dur, implacable però naturalment que les presons estiguin a la lluna, o com el petroli, a Níger, on la brutor i els vessaments és pels negres i noltros no la podem veure.
Cal predicar amb l'exemple o quedar muts. Els discursos no són, mai poden ser creïbles, sinó van acompanyats de fets. Massa hipocresia.