Parlant de salut, Valentí Fuster, eminent cardiòleg, deia ahir a La1 que s'han de trobar cada dia deu minuts per reflexionar i mitja hora per fer exercici físic o ioga. Els entrevistadors li demanaven com es feia això amb jornades de feina de 16 hores (exageraven) i en Fuster deia que tot era establir prioritats, tenir clar que la salut i la prevenció són primordials per a un mateix. Després, el temps apareix per qualque banda.
Amb l'austeritat a les administraciones públiques es pot fer el mateix. Falten diners a la caixa pública com ens falta temps als qui hem de treballar una mica més del que tocaria ser normal. Ara bé, si un creu que una cosa és prou important per al seu benestar en deixa altres de banda.
Penso això quan veig algunes educadores de petitons a la sala de plens de l'Ajuntament de Maó, on ningú hi sol ser per gust. Passen pena, molta, per una llei que els pot portar a estar en mans de gent de fora, gent del nord, gent estranya... Pateixen, davant d'això, per la continuïtat d'un model exemplar quan el més prudent, el que es fa normalment, seria no tocar el que funciona bé. I això ho és.
També pateixen perquè cada cop les treuen més diners, ajuts que les permeten funcionar. Qui comet aquest greu error argumenta manca de demanda i 'durus', i ho lliga, per exemple, a coses com Cesgarden. Però les educadores no són beneites. I veuen que malgrat l'herència rebuda i les doloroses indemnitzacions l'administració (és igual quina) paga fastuoses representacions al carrer, escultures, regates 'o sea', videos, logos... Igual tot això està ben gastat i té un benefici ajustat al cost. Per tant, mereix el benefici del dubte. No obstant el que no admet cap mena de dubte és el benefici social i a llarg termini del que fan les escoletes, i per tant, el suport a la seva tasca hauria de passar davant de totes aquestes coses.