Aquell tràgic vespre del 11 de març de 2004 vaig casar, encenent petites espelmes, amb un poble unit de manera improvisada a la Plaça Miranda. Vam compartir la consternació per les víctimes i una indignació silenciosa per les notícies que ens arribaven. La candela rallava clar: la veritat –massa vegades- costa d'admetre però mai, mai, acceptem la mentida o l'ambigüitat. Deu anys després estem immersos en el món de la desconfiança, aquell enigma que s'amaga darrera el mirall d'una suposada conveniència. Sembla que les administracions i els seus dirigents, els casos de corrupció, la pèrdua d'objectivitat dels mitjans, l'endarrerida justícia o els tramposos quotidians són els qui ens han situat en l'estora del recel i de la sospita. Són ells, precisament, cantant l'aparador de la transparència, els qui tanquen amb clau la fesomia real i –en canvi- ens exigeixen més i més.
Necessitem una gestió o un tràmit i ens sentim despullats de la raó i del seny. Fa uns dies, una mare m'explicava que es passa la vida demanant informes. Una regulació per allò, una disposició per l'altra cosa, la certificació de la certificació. Tan és que sigui l'administració mèdica, educativa, municipal, el seu lloc de feina o el banc. La situació és fruit d'una dependència, coneguda i reconeguda que, contínuament, ha de demostrar.
L'espill d'una humanitat sense conspiracions, és imaginable i possible, però costa conviure en el cementiri dels desconfiats.