Polònia i Menorca tenen més coses en comú que el gentilici castellanitzat que els habitants respectius compartim i que a Espanya agafa un significat insultant i despectiu. Per començar, David Robert Szymin. Fill d'una família d'editors -el seu pare publicava llibres en hebreu i en jiddisch-, va néixer a Varsòvia el vint de novembre de 1911. Poc temps després va esclatar la Primera Guerra Mundial i la família va emigrar a Rússia. Una vegada acabada la Gran Guerra, els Szymin van tornar a Polònia i David va poder acabar els seus estudis al Gimnàs Jueu Ascolah de Varsòvia. Entre 1929 i 1931 va continuar la formació a Leipzig, Alemanya, on es va familiaritzar amb les noves tècniques d'impressió d'imatges en color. El viatge cap a terres d'occident havia començat i David va arribar a París on va estudiar química i física a la Universitat de la Sorbona. Allà va ser nomenat representant de l'empresa fotogràfica de Varsòvia Ruan, dedicada a la premsa i a la publicitat. El moment crucial que sol marcar els grans creadors va passar l'any 1933 quan va agafar prestada una càmera fotogràfica de 35 mm. de David Rappaport, amic de la família i amo de l'agència fotogràfica Rap de París. Va imprimir còpies i les va firmar com a CHIM, versió fonètica abreujada en francès del seu llinatge polonès. Comença a publicar fotos a «Vu», «Regards» i «La Vie Ouvrière». Com a corresponsal de la segona revista fotografia el Congrés Internacional d'Escriptors per a la Defensa de la Cultura a París, i la Guerra Civil espanyola com a corresponsal. Viatja fins a Menorca on fotografia la vida quotidiana dels menorquins i del govern insular que roman fidel al mandat democràtic de la República. A l'Illa, CHIM esdevé per complicitat dialectal XIM (contracció familiar del nom personal Joaquim, variant que es fa servir a la Comunitat Valenciana i a les Illes Balears) per als seus habitants als quals fotografia en situacions de la vida diària i ho fa amb una mirada propera i respectuosa i amb una tendència cap a l'empatia i la compassió, sobretot cap a les petites víctimes de la guerra (un amic del fotògraf va destacar que les guerres eren, per al corresponsal polonès, un crim immens contra la infància): el mercat del peix de Maó, els mariners de la Base Naval, un partit de futbol al camp municipal, vistes de la capital amb molins de vent de fons, milicians desfilant per carrers sense asfaltar, pescadors al moll cosint les xarxes o calafatant les barques, soldats fent guàrdia a les bateries de la costa o al·lots i al·lotes amb el seu mestre drets en un refugi antiaeri.
La majoria de negatius que va fer el fotògraf polonès es van trobar dins una maleta. Contenia 4.500 negatius dels prestigiosos fotògrafs Robert Capa, Gerda Taro i del propi David Seymour. Havien estat tirats durant la Guerra Civil espanyola i havien desaparegut i posteriorment havien estat recuperats, 70 anys després, a Ciutat de Mèxic. Perquè llavors, David Robert Szymin (pronunciat "shim-in") s'havia transformat el llinatge que havia donat lloc al malnom i firmava les seves feines com David Seymour. El fet destacat és que el fill d'editors polonès convertit en corresponsal de guerra va adquirir fama gràcies a la cobertura fotogràfica que va fer de la Guerra Civil espanyola i, juntament amb Robert Capa, Henri Cartier-Bresson, George Rodger i William Vandivert, acabaria fundant la mítica cooperativa Magnum Photos, Inc. Abans de l'esclat de la Segona Guerra Mundial havia arribat a Nova York on havia constituït Leco Photographic Service amb el fotògraf berlinès Leo Cohn. Cridat a files, rep instrucció en intel·ligència militar, però no se li és permès servir en línia de combat per culpa de la seva mala vista. La carrera professional de David Seymour, plena d'èxits, només és aturada per la mort, esdevinguda en l'exercici de la seva passió de joventut.
És a Egipte on CHIM (XIM per als menorquins) i el fotògraf francès de Paris Match, Jean Roy, són abatuts per la metralladora d'un franctirador egipci quatre dies abans de l'armistici de Sués, quan anaven a cobrir un intercanvi de presoners de guerra. Era un deu de novembre de 1956 i faltaven deu dies perquè complís la xifra rodona dels quaranta-cinc anys. «No creo en espíritus», diu un personatge de Cees Nooteboom del llibre «Los zorros vienen de noche», «creo en fotografías. Una mujer quiere que la recuerdes y consigue que encuentres una fotografía suya. Los muertos son capaces de eso, basta con que no los atiendas lo suficiente».