Dos-cents docents decents van avançar per la Vall de la Roca Negra en direcció a Magon. Arboraven l'estendard verd de la casa de la Dignitat i es dirigien resoluts a lluitar contra l'exèrcit poderós de la casa de la Prepotència i de la Barbàrie que volia imposar decrets que atemptaven contra la ciència, el sentit comú i la convivència. Van marxar amb les mans despullades i el valor, els interessos generals i la solidaritat com a úniques, invencibles i poderoses armes. Van perdre, o van guanyar; havien guanyat des del moment que van decidir emprendre la feliç i tortuosa marxa. Fet el recompte de les baixes, enretirats els ferits i els morts i netejat el camp de batalla de la sang dels caiguts, van aconseguir el respecte unànime, l'admiració, la consideració i l'agraïment de les persones que, de manera altruista, defensaven: al·lots i al·lotes que els secundaren; pares i mares d'aquests alumnes que la casa de l'estendard negre pretenia sostreure dels drets fonamentals de la llengua comuna, l'educació basada en el respecte i en la veritat humana que agermana; periodistes, escriptors, lampistes, mestres d'obres, advocats, sacerdots, esportistes, sabaters, pensionistes, jubilats, pagesos, pescadors, polítics i la resta de gremis i confraries del regne que conformen, i que conformaven, la societat pacífica i ben avinguda a la qual la casa de l'estendard negre de l'ocellot volia dividir i enfrontar. Doblers perduts pel camí, hores d'insomni i plors convertits en els productes espirituals especiats amb el coratge i l'amor propi que haurien pogut inspirar un poema èpic, una saga escandinava, una balada que recordés l'heroïcitat dels dos-cents a la manera de les pel·lícules de pèplums recents o del «Poema del vell mariner» de l'ancià i venerable Samuel T. Coleridge: «Quines males mirades em donaven / joves i vells! Oh dia maleït! / En comptes d'una creu, aquell albatros / em penjaren al pit». Encara que els elements de l'èpica hi siguin presents -hi ha els traïdors, els indecisos, els renegats, els herois, els màrtirs, els perseguits i la gent pèrfida de tota mena que escup el propi llinatge, que trepitja les fredes làpides de marbre amb les botes italianes enfarinades amb la pols dels palaus estrangers o que forada amb les sabates de taló d'agulla la terra magra que cobreix les tombes dels avantpassats-, jo no som poeta i no estic dotat per a la balada, el poema o la saga i m'he de conformar amb un article dominical escrit en prosa i amarat de la profunda admiració cap als dos-cents docents decents -o més- des de la volguda cacofonia i des de la profunditat de l'abstracció i de l'analogia ja que «el món espiritual s'inclina a la compassió i a l'amor, i els qui violen aquests sentiments sofreixen l'enduriment de cor com a càstig. No poden resar, no poden posseir bon seny, no poden beneir els éssers vius de la terra, del mar i de l'aire». Petit consol el de Brooke, però suficient. Encara que els facin xixines, encara que siguin escarnits i els seus sous esquilats, sempre seran recordats al llarg dels dies com ho són en l'actualitat els herois grecs antics a les pel·lícules perquè els dos-cents -o més- docents decents s'han convertit en una exemple per a les generacions joves a les quals alliçonen amb fets, a més de paraules.
Perquè les paraules no són tan poderoses com els fets i s'aprèn i es rep una educació més completa i sòlida si el que s'ha predicat a l'aula es trasllada a la vida quotidiana. Una actuació noble i exemplar que ens diu, com un reclam, que no s'ha de tenir por, que les persones s'han d'alçar quan veuen trepitjats els seus drets, que el restabliment de la dignitat perduda té un cost que hem d'assumir perquè, per ser mereixedors de la dignitat personal i col·lectiva, primer hem de ser dignes com a individus i com a col·lectiu. I és igual que ens vulguin fer xixines o pretenguin fer xixina els nostres drets elementals. Ho provaran i continuaran provant fins que s'adonin que la màquina no pot capolar la nostra intel·ligència, el nostre cor i tampoc la nostra carn endurida. Gràcies, docents, per ser decents i exemplars. Xixina: paraula de gènere femení que a les Illes Balears i a d'altres territoris lingüístics catalans vol dir «carn picolada»; castellà «picadillo». Se li amorrà a una cama, que, si la gent no hi corre, li hauria deixada feta xixina; Víct. Cta., Ombr. 50. Fer xixina o xixines de qualcú: fer-ne tot el que es vol; abusar-ne; fer-ne burla grossera (Empordà, Illes Balears). Es tertulians fan befa y xixina d'en Fernando, Roqu. 30. L'etimologia és incerta. A primera vista, al parer del DCVB, sembla relacionable amb el castellà «cecina», «carn assecada», però, segons Corominas, no hi ha coincidència de significats.