Escriure un bon dijous vespre sobre un partit de futbol que es jugarà diumenge, i fer-ho per a un diari que sortirà dilluns, és un jeroglífic, tot un sudoku, ben mal de resoldre. Però jo he volgut avui acceptar aquest repte que m'he auto-imposat. I ho faig, no des del masoquisme, sinó des del convenciment que, hagi estat quin hagi el resultat que s'hagi produït ahir al Bernabéu, el clàssic, aquest clàssic, haurà estat, al cap i a la fi, molt poc decisiu de cara al títol de Lliga.
M'explicaré. Anam a suposar el pitjor dels escenaris possibles per a un culer declarat com jo. El Barça va perdre (o va empatar) diumenge a Madrid. És evident que l'adéu al triomf en el campionat espanyol de la regularitat pot considerar-se ja una crua realitat per a l'equip blaugrana. Però, fins i tot en aquest cas, amb els blancs a set punts (o a quatre, m'és ben igual), no haurà estat el clàssic el qui ens haurà fet perdre la lliga. Una derrota al coliseu merengue és un resultat que entra dins les possibilitats o les expectatives del Barça en començar la temporada. De la mateixa manera que el Madrid va perdre 2 a 1 al Camp Nou, a la primera volta, i no hi va haver cap desastre. Si m'apurau, fins i tot les desfetes als dos terrenys bascos podrien ser considerades, d'antuvi, com a factibles. On ha perdut, idò, el Barça la lliga?, em demanareu. Jo ho tenc molt clar. Dins ca nostra, contra un València que no era el d'altres temporades, i fora camp, a Valladolid.
Segona possibilitat, aquesta molt més sublim, molt més excelsa, us ho he de reconèixer. El Barça va guanyar ahir al Bernabéu, com en els temps del 0 a 5, del 2 a 6 o del 0 a 3. Messi i els seus van fer palesa la seva superioritat per la gespa de Chamartín i aquell senyor del mostatxo i el seu fill van acabar aplaudint, una vegada més, el bon joc blaugrana. Tot açò, amics meus, tampoc no haurà (o no hauria) servit per a res. Estaríem encara a un punt dels blancs i, pen endur-nos el campionat, hauríem de vèncer en tota la resta de partits fins al darrer, en què ens veurem les cares amb l'Atlético. I esperar que el Madrid, aquest Madrid que ha agafat la directa (la velocitat de creuer, com diuen els entesos), en perdés algun, o tal vegada un parell.
Quedaria, això sí, un únic supòsit en què el clàssic d'ahir hauria estat decisiu. M'estic referint al cas hipotètic d'un empat a punts entre els dos eterns rivals, al final de la lliga. Llavors, el títol de campió es resoldria per l'anomenat goal average particular entre ambdós equips. I aquest sí que s'hauria resolt aquest diumenge, al Bernabéu. Però coincidireu amb jo en què, hores d'ara, a les vuit del fosquet del dijous, amb una diferència de quatre punts entre l'un i l'altre, aquesta és una possibilitat ben remota.
A més, i per acabar-ho d'adobar, la d'enguany ha estat una lliga, no de dos, com gairebé sempre, sinó de tres. L'Atlético, l'històric pupas, jugava, en començar la temporada, a ser l'equip revelació, l'«outsider». Però ha anat avançant amb pas ferm, tant a la Lliga com a la Champions, val a dir-ho, i ara es troba en segon lloc de la classificació per davant del conjunt blaugrana. I les coses han arribat a un punt en el que els barcelonistes ens demanem, abans de començar a jugar cada partit: «i avui, què farem?». Els dos equips de la capital no s'ho demanen i es limiten a guanyar, un encontre sí i l'altre també.
Ens les prometíem tan felices, en les 15 o 20 primeres jornades de campionat! El Barça del Tata Martino -ell amb el seu polo de color festuc- feia un joc com estrany, que era criticat perquè no coincidia amb el típic tiki-taka blaugrana. Però els resultats l'acompanyaven i el lideratge de la lliga no ens el prenia ningú. Darrerament, el mateix Tata sembla un altre. No ha pogut suportar la pressió de l'entorn i sovint es violenta amb la premsa. Tot i que el club ho nega, els seus íntims asseguren que vol marxar. La selecció argentina podria ser el seu proper destí, sempre i quan l'albiceleste no guanyi la Copa del Món, la «Jules Rimet». També hi ha hagut tota la història del fitxatge de Neymar i la consegüent dimissió de Sandro Rosell. I, per què no dir-ho, tot això ha vingut acompanyat d'un Madrid imparable i d'un Atlético -el del Cholo Simeone- en el que ara tothom ja creu. És cert que les possibilitats matemàtiques de guanyar la lliga encara existeixen per a tots tres. Però crec que els culers faríem bé de confiar més en la Champions... o, si més no, en la lliga d'handbol, que aquesta la tenim segura!