La vida, com saps, és un constant anar i venir. Riure i plorar. Somiar i treballar. Patir i xalar. Verbs. El que no és present és part del passat o simple esperança de futur. Per això hem creat els temps dels verbs. Entre l'estricte present, els passats, condicionals i futurs o plusquamperfets i gerundis, passa la vida. La de tots sense excepcions. Una constant conjugació com a metàfora de la vida. Avui rallaré d'un fet que el gramàtic consideraria passat imperfecte, aquell que indica accions que van començar en el passat: la mort d'Adolfo Suárez.
Realment, havia pensat posar com a títol d'aquesta nota que tan amablement llegeixes ara: «Tahur del Missisipi». Aquest és un exemple dels milers de ferotges qualificatius que en Suárez es va guanyar. Imagines per on van els tirs...? Efectivament, penso amb motiu de la mort d'Adolfo Suárez, en la fragilitat de la memòria. No seré jo qui posi en dubte les qualitats d'aquell singular ciutadà que l'atzar ens va proporcionar. Va fer una feina complicada i apassionada. Amb uns ingredients molt poc sòlids va ser capaç d'ajudar a cuinar un plat prou saborós. Cert que bona part de la societat espanyola tenia fam, fam històrica de coses tan simples i naturals com de llibertat. En Suárez va fer un bon paper i va permetre que els espanyols – ep, no tots, no tots – fessin el seu.
Val la pena refrescar avui la memòria, aquesta fràgil i, moltes vegades, opaca memòria que tenim. He escoltat aquest dies una tan oceànica, colossal i del tot indescriptible quantitat de panegírics i elogis que he arribat a creure que s'ha iniciat ja la seva beatificació laica, i que aquell primer president de la democràcia tenia un do únic i sublim: feia la caca dolça.
Reiter que no seré jo qui regategi cap dels serens i mesurats elogis que de ben segur mereix. Especialment n'hi ha un que mereix: haver lluitat tot solet – o quasi – per desfer aquell infumable entrellat polític que ens deixava el difunt general Franco. Ell, un jove i ambiciós camisa azul de províncies, havia anat escalant per les branques del movimiento, fins que un bon dia cau del cavall creient que la tràgica comèdia no pot durar més, que calia trobar la sortida que el poble espanyol exigia i mereixia. Com un hàbil dinamiter, amb evident perill, va fer volar aquell temible i ridícul «atado y bien atado». Amb això es va guanyar l'enemistat, l'odi, dels seus antics companys de files.
Ara que aquell obstinat fumador, l'astut, somrient, seductor i hàbil Adolfo Suárez, ja no és aquí, és necessari i convenient refrescar l'esvaïda memòria de grups i persones que, ja en aquells i tan complicats dies, el van desqualificar, denigrar i abandonar. Ell no va deixar la presidència del Govern per gust: va dimitir fart, angoixat i vençut per les intrigues de molts dels seus propis correligionaris. Ell va ser també víctima d'obscures i tèrboles estratègies. Civils i militars. L'antic i esperpèntic règim no volia desaparèixer sense lluita, en un intent d'evitar l'arribada de la temuda democràcia.. Idò, amic meu: molts dels qui ara, vestits de negre i cara de llàgrima, presumeixen de la seva amistat amb en Suárez i fan barrocs i llargs discursos funeraris, farcits de adjectius i d'encens, el van criticar, el van trair, sense cap remordiment. Sense cap pudor presumiran del que mai van fer. Cap ideologia: just perseguien el poder. Repugnant. Possiblement els llargs i tristos anys de desmemòria d'en Suárez, hauran estat una benedicció.
Convé també no oblidar que sense la ferma decisió i lleial aportació de milions d'espanyols la democràcia mai no hauria estat possible. En Suárez va jugar un paper important, possiblement providencial, cert, però el protagonisme indubtable el van tenir els habitants d'aquest país, que somiaven en un futur normal on la llibertat i la justícia fossin drets elementals. Aquell poble que havia patit una llarga i terrible dictadura, exigia ja el respecte i consideració que tots els ciutadans mereixen.
Els hipòcrites d'antany seguiran, impúdics, fent discursos i tirant floretes. Volen sortir a la foto. La història implacable, com sempre, atorgarà a cadascú el lloc que mereix. Descansi en pau Adolfo Suárez. S'ho mereixia.