Fa un quart de segle crèiem que les «regions europees» podrien tenir un paper polític en el marc de la Unió Europea. No ha estat així. Almanco pel que fa a nosaltres, la lògica estatal espanyola ha ofegat el somni d'una Europa unida des de la diversitat. Res d'Europa de les Nacions ni dels Ciutadans ni Europa Social. Per ara, la UE és una unió monetària, sotmesa als dictats del poder financer.
Per açò algunes nacions sense Estat, com Escòcia i Catalunya, n'han pres consciència i reclamen la sobirania que els correspon per assegurar-se viabilitat econòmica, per mantenir la identitat cultural, lingüística i social pròpia, per tenir futur. El catalanisme polític malda a expressar-se en clau pulcrament democràtica. El nacionalisme espanyol, patrimoni d'una casta que ni s'adona de la seua violència, amenaça mentre apel·la a la Llei,que voldria immutable i eterna, més per sotmetre que per garantir llibertats. El seu argumentari és la por, incapaç de seduir o, millor, de convèncer amb raons dialèctiques.
Mentrestant, en aquestes illes, ciutadania i governants no saben ni plantar cara per aconseguir un tracte equitatiu, per exemple, en un tema tan neuràlgic com és el transport. Espanyols de tercera per mèrits propis. Per esdevenir ciutadans, ens manquen els atributs.