Creixement o cruiximent?

El filòsof Voltaire a «Les ruïnes de Palmira» (1791) es mostrava escèptic respecte a les possibilitats de millora de l'espècie humana. Qui frenarà la cobdícia del poderós? Qui il·lustrarà la ignorància del dèbil? Qui instruirà la gent dels seus drets i obligarà els caps a complir els seus deures...? En treia deduccions força pessimistes: no hi deixarà d'haver opressors ni nacions que ataquin altres, no tornaran els dies de glòria i prosperitat si qualcú mai en va viure. Certament, sortir de la crisi no és qüestió d'unes dècimes més al PIB, sinó més tost de distribució de la riquesa. Creixement és el mot d'ordre dels governs i objectiu fix de bastants moviments altermundistes. Créixer constitueix, de ver, un repte, una necessitat? Basat en l'acumulació de riqueses, el creixement econòmic sense limitacions destrueix la natura i és causa de fortes desigualtats i cruiximent socials. Però el mot contrari, decreixement, de vegades suggerit o apuntat, es pot en justícia aplicar als països pobres, desabastits o desproveïts de l'essencial igual que als països rics de l'abundància i del malversament? Aquest debat ens duu directes a la crítica de les relacions socials i del capitalisme. Conclusió: s'ha de fer «cosa» abans que no sigui massa tard.