Una dona alta de cabells blancs passejava tres cans pels carrers transitats de Barcelona. Un de cec, un de color negre i una cussa. Tots tres eren mestissos, adoptats a la canera. Els dos primers eren de raça petita i la cussa era mansa i d'un color blanc gastat, beix. Quan ens hi atracàvem, el cusset cec es posava a lladrar furiós i a moure el cap d'un costat a l'altre. La cussa s'atracava associativa i el negre restava indiferent a les magarrufes del nostre cusset. Un dia em vaig trobar la dona dels cabells blancs sense els cans. Acompanyada d'un grup d'amics o familiars, era en un bar del barri prenent unes cerveses i mirant a la televisió un programa de concursos, amb molta audiència, d'una popular cadena nacional. Per uns instants, mentre la saludava, vaig veure de forma escairada quatre dones altes i amb els cabells argentats: dues assegudes a la terrassa del bar i dues més a la pantalla blava. No ens vam dir res. Quan vaig arribar a ca nostra vaig encendre la televisió. Les quatre dones altes amb els cabells blancs s'havien transformat en dues dones altes amb els cabells blancs i un presentador. El final va ser decebedor. Em sembla que la pregunta decisiva anava de sopes instantànies i de flocs de puré de patata deshidratada. Les dues germanes altes amb els cabells blancs van dubtar. Al final es va imposar el criteri de la dona que passejava els cans. I ho van perdre tot. Flocs de puré de patata deshidratada o sopa instantània. Era ben igual. Havien perdut feia no sé quan i ho celebraven igual veient el programa a la televisió. Amb alegria i sense rancor. Crec que et pots refiar de les persones que estimen els cans. I als animals en general. Bé. Va d'una història.
Passat un temps vaig tornar a coincidir amb la dona alta dels cabells blancs. Només en passejava dos: la cussa i el ca cec. Què havia passat amb el ca negre? El ca negre havia mort. Havia menjat qualque cosa del terra del carrer mentre passejava la canilla i havia estirat la pota. Enverinat, segurament. Hi ha la gent que estima els animals i la gent que odia els animals. També hi ha la gent que estima més els animals seus que les persones. Açò no és amor. És narcisisme. Tots els pensadors han escrit sobre la relació entre els animals i les persones i el seu missatge és coincident.
Des de Gandhi («Un país, una civilització es pot jutjar per la forma en què tracta els seus animals» ) a Kant («Podem jutjar el cor d'una persona per la forma en què tracta els animals»). L'enverinament del ca de la dona dels cabells blancs em va fer pensar en Bonaventura Mateu Orfila. El metge menorquí, considerat el creador de la ciència de la toxicologia, va néixer a Maó l'any 1787. Després de passar la infantesa a l'illa envoltat de valuosos preceptors estrangers que li van donar una sòlida educació, es va traslladar a València l'any 1804 amb l'objectiu d'estudiar medicina. Allà troba un desert acadèmic, amb professors mediocres, i així ho transmet a son pare comerciant, armador i banquer, en una carta escrita en la varietat menorquina del català. Rep el permís d'anar a Barcelona i, de la ciutat comtal, passa definitivament a París on trobarà savis de la talla de Lavoisier i una universitat de prestigi com la Sorbona. Després de passar moltes penalitats, que inclouen una estada a la presó per culpa de la guerra contra Espanya iniciada per Napoleó Bonapart, es doctora en medicina l'any 1811. Son pare el reclama, però Mateu, que tenia una preciosa veu de baríton i unes notables habilitats socials, resta a París on acabarà sent metge de cambra de Lluís XVIII. Abans, però, escriu el «Traité des poisons» que serà d'immediat traduït a l'anglès, a l'alemany i a l'italià, i editat també als Estats Units. La impunitat dels assassins que feien servir el verí com a arma s'havia acabat. Com en totes les històries formidables, hi ha d'haver un punt fosc. Amb l'objectiu de conèixer els efectes de tots els verins coneguts, el jove metge i químic va experimentar amb més de cinc mil cans que, com el de la dona alta dels cabells blancs, van estirar la pota, sacrificats pels beneficis del progrés. La ciència no coneix les bondats del cor. Fa uns anys, vaig llegir a les «Postil·les a El nom de la rosa» les motivacions que va tenir Umberto Eco a l'hora d'escriure la seva famosa obra: «En començar, vaig posar-me a llegir el «Traité des poisons» d'Orfila, que vint anys enrere havia comprat a un bouquinista prop del Sena per pura fidelitat huysmaniana (...) Tenia ganes d'enverinar un monjo». Ganes d'enverinar un monjo. Cinc mil cans per un llibre! El menorquí morirà el dotze de març de 1853 després d'haver publicat obres cabdals per a la ciència i d'haver freqüentat la cort i d'haver format part del tout París com l'acabaria anomenant Balzac. Orfila és un llinatge existent a Barcelona, València, Mallorca, Menorca... Prové del nom personal germànic Vulfila.