Quan un territori petit, com pugui ser Menorca en relació al conjunt de l'Estat, o bé algú que hi visqui o hi estigui relacionat apareix en portada de tots els mitjans de comunicació, aquest no sol ser, generalment, un bon senyal. Açò és el que succeït, darrerament, amb l'absència del diputat socialista menorquí Garcia Gasulla en la votació de la Llei d'Abdicació del rei Joan Carles I, per tal de no trencar la disciplina del seu grup. Ben igual que li passa, per exemple, al meu mòbil, amb només 3G, Guillem Garcia Gasulla ha aconseguit, crec que ben a desgrat seu, navegar per tot l'espai cibernètic nacional.
El primer que us he de dir, pel què fa a aquest tema, és que no tenc el gust de conèixer el doctor Garcia Gasulla i que, atès que no estic censat a Menorca, és evident que no el vaig votar. Però sí que el seu cas, i molt especialment, alguns comentaris que he llegit per internet, relatius a la seva no assistència en el moment en què s'aprovava aquell text legal, mereixen, per part meva, algunes reflexions i certes referències a experiències viscudes en la meva curta etapa de polític en actiu, i també a les d'altres persones, molt més rellevants que jo.
Abans que res, hem de recordar, i d'aclarir, que el sistema de cambres i grups parlamentaris en la democràcia espanyola és molt diferent al dels països anglosaxons, com els Estats Units o la Gran Bretanya, però també al de nacions més properes i amb un mateix sistema de Dret continental com el nostre. Aquest és el cas de França o d'Itàlia. En tots aquests estats, els diputats estan molt més vinculats a les circumscripcions per les quals han resultat elegits. I la forta vinculació que acabo d'esmentar és inversament proporcional a la que mantenen amb els seus propis partits o grups parlamentaris. Així, podem trobar conservadors que, en determinats temes, voten amb els laboristes o demòcrates que ho fan amb els republicans.
Evidentment, la situació a les Corts espanyoles i en els nostres parlaments autonòmics és completament distinta. Els diputats i diputades es deuen, en tot els aspectes, a les directrius que emanen de llurs formacions polítiques i s'han de limitar a prémer el botó o anunciar en veu alta el seu vot -com en el cas que ens ocupa-, en el sentit que els assenyali, alçant els dits, el portaveu del seu grup. La disciplina de partit és, per tant, a casa nostra, fèrria i ineludible.
Hi ha casos en què els parlamentaris solen demanar, a la seva direcció, llibertat de vot. No es tracta, és clar, de temes pressupostaris ni d'altres que puguin fer trontollar les majories parlamentàries. M'estic referint a qüestions tan de fons que formen part de la ideologia més íntima de cada diputat o diputada. És el cas, per posar alguns exemples, de l'avortament, del dret que puguin tenir els pobles a decidir el seu futur dins o fora de l'Estat, i també, evidentment, del debat entre monarquia o república.
Recordem, si més no, la petició de la vicepresidenta del Congrés, Celia Villalobos, en la votació de la reforma de la Llei Interrupció de l'embaràs, un a llei en la qual els diputats d'Unió voten sempre diferent dels de Convergència; la voluntat d'alguns diputats i diputades del PSC de donar suport al procés per a la consulta del proper 9 de novembre, tant al Parlament de Catalunya com a la pròpia cambra baixa espanyola. O el desig de dir no a la Llei d'Abdicació, per part de Garcia Gasulla, però també de l'antic alcalde de Donosti, Odón Elorza -qui finalment es va abstenir- i d'un diputat socialista alacantí.
Us havia promès, com faig sovint, alguna experiència personal. L'any 1991 jo era regidor de CIU, a l'oposició, a l'Ajuntament de Reus. Esquerra Republicana, que tenia un sol escó, va presentar una moció sobre la independència de Catalunya. En aquell moment, -fixeu-vos com canvien les coses amb els anys- la direcció de Convergència va decidir que el més oportú era votar en contra de la iniciativa. I jo, juntament amb set altres companys, vaig optar per seguir la disciplina de partit. Però dos altres regidors del grup van pactar amb el portaveu que ells no assistirien a aquell ple. I en una proposició semblant, també d'ERC, al Congrés de Diputats, el representant de CIU, Miquel Roca, va optar per anar al lavabo en el moment de la votació. Per açò comprenc tan bé que Garcia Gasulla fes una cosa semblant, després de parlar amb Rubalcaba. En la meva modesta opinió no es tracta de cap fet injustificat ni escandalós. És una mera qüestió de consciència i, també, de no voler trencar la disciplina deguda i imposada.