Ara em ficaré en un camp d'aubregínies (berenjenal). Em servirà per treure una espina petita que em vaig deixar clavar fa més de trenta anys. Llavors vaig guanyar un petit premi literari a Ciutadella amb una història sobre Sant Joan. Hi havia un paràgraf on deia que el caixer senyor no és el protagonista sinó que representa el protagonista. La idea era lògica. No vivim en temps del periatge del 1301 i avui el protocol de Ciutadella és una fantàstica representació d'una tradició plena de preciosos detalls. El jurat em va dir que si volia cobrar els doblers del premi havia de treure aquest paràgraf que no consideraven prou encertat. Ho vaig acceptar. Era estudiant i tenia gana. Ara em costaria més agafar els doblers i córrer, tot i que crec que sempre es pot cedir en coses petites si no t'obliguen (ni et deixes) a renunciar a les que són importants.
Les coses essencials, el valor de la tradició, allò important d'un protocol, no ho mantenen viu els llibres i els historiadors, sinó la gent que ho viu. Per aquest motiu Sant Joan té tanta força. Però totes les coses necessiten adaptar-se als temps perquè renovar-se no és renunciar a allò que estimes.
Ho hem vist amb la proclamacio del nou Rei. Sang (blava) nova per renovar una institució gastada pels homes i les dones que l'han representada i que sap que per sobreviure s'ha d'adaptar. No crec que Felip VI arribi a ser caixer senyor, tot i que és noble i té propietats a Ciutadella.
Però seguint el seu exemple es podria donar una petita passa per conservar millor la millor festa del món: que formin part de la qualcada les dones pageses. No qualsevol dona, sinó només les del camp, assegurades o no. Per què una dona (noble) podrà arribar a ser reina d'Espanya i una dona (pagesa) no pot qualcar per Sant Joan? Adaptar-se és sobreviure.