Síguenos F Y T I T R
Xerrar boig

El dit més petit

|

Mai, mai del món aprendrem a valorar la importància de les coses més petites i minúscules, aquelles que, en principi, ens semblen insignificants. Ens hem acostumat a rallar de les més grosses, més aparents. El terme «macro» ha vençut: els gegants han guanyat. Els petits hem perdut la partida, ja veus. Paciència. Efectivament, amic meu, tots sabem de l'extraordinària importància d'una microscòpica cèl·lula, però quasi ningú la recorda mai. Ara tot ho volem gros, molt gros. D'allò de que, els pots petits tenen les bones essències, tan sols en queda el refrany. Presumim de tenir l'edifici més alt del món, el pont més llarg, el cotxe més ostentós i potent o de navegar amb creuers que semblen blocs d'apartaments...

Estic segur que més d'una vegada t'has extasiat mirant la minúscula i fantàstica figura d'un poriol vestit de rigorós vermell. Un gran espectacle. Seguir les anades i vingudes de la inacabable processó de les formigues, olorar una petita fulla d'aufàbrega o contemplar detingudament les mans d'un al·lotet acabat de néixer, és descobrir la grandesa dels més petits elements. Milions de coses que passen desapercebudes, que ens acompanyen tímidament, de manera quasi imperceptible, coses diminutes, ínfimes inclús, que també formen part del gran retaule de la vida. Són vida.

Pensant en trobar un element, una cosa, que servís d'exemple del que dic, n'he trobat una de ben senzilla i que esper que sigui entenedora: el dit petit de la nostra ma. Sí, aquell que el diccionari defineix breument com: dit situat al costat oposat al dit gros. Sí, aquell que fa modesta companyia al més ostentós i ben vestit de tots: l'anular. Efectivament el dit petit sembla, en aparença, poc important. De constitució és ben igual, clavat, que els altres germans però ell, diries, que s'ha quedat com al marge, ocupant una modesta posició.

Cadascun dels dits té la seva funció ben aclarida. El gros, és el que just acabat de néixer xucles amb ànsia mentre no t'arriba la són. L'índex, és aquell que, sempre decidit i erecte, assenyala i acusa. El cor presideix la festa i mira als altres des de dalt, mentre el seu ric vesí, guarnit d'anells, no diu res. El més petit de tots, el més magre també, diries que no té res concret encomanat... sembla que no té raó d'existir. No serveix ni tan sols gestualment com algun del altres: recorda als emperadors mostrant acord o disgust segons el dit gros senyalava al cel o la terra, o el dit central indicant coses lletges si ell tot sol mira amunt mentre la resta fan puny, el Papa de Roma també quan beneeix, solament en mostra dos, els altres queden plegadets de cap per avall i... el petit just serveix per indicar de conjunt amb l'índex que hi ha banyes prop. Mentida. Fals totalment. El dit petit té vida pròpia. Té el seu paper. Ai si un dia te'l calciguen o et fas una ferida, per petita que sigui, sabràs de la seva importància.

El nostre dit petit serveix sobretot per recordar que, ben igual que passa al bàsquet o al futbol, és més important l'equip que un gran jugador. El bon equip és la suma de tots, absolutament de tots. Pensa tu la preocupació que sol generar l'expulsió d'un dels jugadors. Idò, amb els dits ben igual. El més petit també juga a l'equip de la ma. La seva baixa, encara que sigui temporal, provocarà incomoditat, molèsties i, sobre tot, certa irritació. Ell, com sempre, no dirà res però tu recordaràs que existeix i que el seu paper, per humil i secundari que sigui, té també el seu protagonisme, personalitat pròpia. El seu paper va bastant més enfora de ser un trosset del cos que duu una ungla per capell. Accessori però no tant. En resum: la utilitat de les coses petites.

Podem demanar, si vols, a la dama cursi, guarnida i petulant, com s'ho faria ella, tant sofisticada, per agafar la copa de cava si no podés alçar el seu dit petit – en ala de pollo, com en diuen els castellans –, mentre somriu a la concurrència. Mesquina.

Lo más visto