Abans de la mitjanit del passat dia divuit de juny, Barcelona semblava que estava de festa: petards, coets, focs d'artifici... Què estava passant? Què celebrava aquella gent? L'arribada avançada de Sant Joan? La futura proclamació de Felip VI d'ensoldemà? L'abdicació de la corona del rei sortint? O que la selecció de Xile de futbol s'havia classificat brillantment per a la segona fase del Mundial de Brasil després de guanyar a una decebedora, aviciada i cansada Espanya? Com que no som gaire de conspiracions ni d'explicacions enrevessades, vaig deduir que era açò darrer. Com diu l'enginyós acudit d'Eugeni de l'amanida: hi ha molts de xilens a Catalunya. Aclarit el motiu de la celebració ciutadana, l'emoció de l'esdeveniment reial es va tornar a imposar i, les preguntes, es van anar succeint una altra vegada una rere l'altra. Què passarà demà a la proclamació? El nou rei vestirà de paisà o de soldat recobert de medalles com un arbre de Nadal i que no s'ha guanyat mai en cap missió de pau, militar o humanitària? Es faran les mateixes crides patriòtiques («Viva el Rey y Viva España») que en la coronació franquista del seu pare? O se cercaran fórmules noves per evitar paral·lelismes i una imatge més contemporània? Farà mig discurs (com demanava Xavier Vidal-Folch al diari «El País»: «Ciutadà Rei: en català si us plau») en les llengües constitucionalment cooficials com a gest simbòlic d'entesa, de mà estesa i de bona voluntat? O només el farà en castellà amanit amb una paraula en cada idioma cooficial com si, en tost d'un discurs, trempés una ensalada? Quina serà la resposta popular dels habitants de Madrid? Hi haurà molta gent enfervorida al carrer? Es permetran les manifestacions republicanes? Ara, més d'una setmana després, podem fer un bot en el temps i traslladar-nos al dia de la proclamació. El rei Felip VI va desfilar pels carrers semideserts de la capital de l'estat vestit de militar i a bord d'un Rolls Royce Phantom IV encarregat pel dictador Francisco Franco l'any 1948 a la casa mare. Les manifestacions republicanes es van prohibir i es van fer servir les mateixes fórmules franquistes emprades per a la coronació de Joan Carles.
El nou rei va fer el discurs totalment en castellà i només va donar les gràcies en les llengües cooficials («Sería osado, pero también prudente, que el discurso de proclamación diese un paso más: el uso de las distintas lenguas en una acto -¡y qué acto!- a nivel de todo el Estado, al máximo nivel del Estado. Y no de forma tímida, sino abundante, siguiendo pautas sinbólicas como las de la Monarquía de la Bélgica federal o la aún más equitativa de la Confederación Helvética: una apuesta decidida por el plurilingüismo»: quina ingenuïtat més entendridora tenen els unionistes de bona voluntat!). I, el més decebedor encara, cap autocrítica retroactiva, cap missatge d'esperança als milions d'aturats, cap paraula de consol als milions d'espanyols que viuen en el llindar de la pobresa, cap mà estesa als que, com el prestigiós cronista del diari «El País», Xavier Vidal-Folch, creuen en la denominada Tercera Via com a solució del problema català. En definitiva, un discurs que va ser llegit pel Rei, però que el podria haver perfectament llegir Mariano Rajoy. Una altra vegada una crida patriòtica a la unitat d'Espanya i un titular que recolliria tota la premsa rendida com si fossin còmplices d'un guió ja establert: «En España cabemos todos». Una frase molt agosarada. Hi caben els republicans? Hi caben els catalans? I els bascos? I els gallecs? I els valencians? I els balears? O només hi caben els monàrquics? Els poderosos? Els nacionalistes espanyols? Veient el besamans posterior, aquesta hauria d'haver estat la deducció. Més de dos mil convidats. L'elit del regne.
Empresaris, polítics, cantants, toreros, aristòcrates, periodistes, esportistes en general. I la reflexió final és, ara que hem deixat enrere Sant Joan, per què hi havia reflectit a bastament el folklore espanyol i no hi estava, per exemple, el folklore gallec, català o basc? Per què hi havia toreros al besamans de la proclamació i no hi havia bertsolariak, munyeiras, castellers o caixers. Per què no hi havia caixers? Entre un torero i un caixer, jo sempre convidaria un caixer a la festa de proclamació i al posterior besamans. Besamans. Cerimònia de besar les mans a un personatge en senyal de respecte; cast. besamanos. Toc fort i ràpid que es dóna amb la mà enrevés a la cara de qualcú; cast. soplamocos. A besamans: amb gran concurrència de gent que sol·licita la mateixa cosa.