Ja gairebé no s'envien cartes en el seu sentit més tradicional, és a dir, manuscrits amb segell per posar en contacte dues persones unides per l'afecte malgrat la distància. La bústia s'ha tornat freda, administrativa, comercial, publicitària. Bancs i empreses de serveis donen l'opció de prescindir dels enviaments de sobres a casa, com ja han fet els enamorats ensucrats, i solventar les comunicacions per internet, per la qual cosa les llibretes d'estalvis es queden mesos i mesos a un calaix sense actualitzar. Els viatgers han canviat les postals pels selfies amb el monument de fons.
Tanta és la fredor de la bústia que en alguns nuclis residencials ha deixat de formar part de la llar i s'ha traslladat a unes casetes tipus rusc d'abelles a l'entrada de la urbanització on el carter d'una vegada deixa tota la correspondència, sense el perill a ser abordat pel ca amb males puces o el veí amb temps lliure.
La relació que tots els ciutadans amb Correos, empresa de la qual som usuaris, propietaris i clients, hauria de ser en principi d'igualtat, per pagar el mateix preu i rebre les mateixes prestacions. És clar que en el cas de Correos empipa més el gest, el que representa, que el perjudici real que es crea. Però és un gest important. El creixent dogma de l'optimització de recursos públics ha de tenir límits que garanteixin una determinada prestació de serveis a tots els ciutadans independement de les seves circumstàncies, com el lloc de residència. A Menorca bé que patim ja aquest dèficit de prestacions en qüestions importants pel fet de ser pocs i aïllats.
L'optimització de recursos públics com a pauta no ens ha de portar a extrems poc recomanables i, sobretot, injustos. Ara és la fredor de la bústia, demà els Reis Mags d'Orient poden optar per deixar els regals a un contenidor instal·lat a cada barri poc habitat i així acomiadar uns quants patges. O coses fins i tot pitjors.