La passada setmana deixàvem als pobres africans amorrats a la frontera sud de l'opulència. Recordes...? Idò, em va venir a la memòria la història del ric Epuló. Aquell homu, diu la paràbola, vivia com un rei: dinars i dinarots, festes a la grossa. A la porta, un pobre que nomia Llàtzer, just vivia del que sobrava de la taula del ric, fins que un dia... bé, avui el final de la història no ens interessa, però m'ha recordat el que passa. Aquests pobres africans, desesperats i famèlics, esperen a la porta: volen compartir amb noltros el que creuen que tenim.
Mira la tele, te deia, inclús els anuncis que poden entendre els al·lots més petits: són autèntics engrescadors, una mostra clara de que a ca nostra tot el dia és festa. Un meravellós gazpacho Don Simón fa feliç a famílies senceres, famílies que també beuen aigua puríssima dels Pirineus o sucs de les millors taronges i pinyes carregats de sabor i vitamines. Un simpàtic i ben cuidat canet juga amb un rotllo de paper higiènic, d'aquell més suau. Joves i alegres mares mostren com queden de lluentes les seves banyeres emprant aquell producte fantàstic. I la roba...? : ui, la roba, inclús tacada de xocolati, amb aquells polvets nuclears queda d'allò més neta, com a nova quasi... Tot funciona. Just petits problemes que tenen sempre solució: t'han sortit durícies als peus o pateixes de morenes...? uns ungüents alemanys t'ho curaran en un sospir. No pateixis tampoc si la petita de casa, tan mona ella, té polls: amb unes gotetes màgiques tot d'una quedarà neta per anar a jugar. I sempre ens queda activia que ens recuperarà de possibles i lleugers cansaments: en un instant tornarem a somriure. Les nostres defenses ja hauran ben berenat.
Penós, amic meu, penós: aquells que volen venir no tenen ni aigua clara, ni tenen menjar amb el que tacar-se la roba, no tenen sabates, no tenen banyera, ni tenen paper higiènic, ni medecines amb les que atacar les més elementals malalties, no tenen tampoc atractives botigues on comprar el més necessari. No tenen ni tan sols una remota esperança. L'únic horitzó possible és el que creuen que noltros tenim.
No, no els hem dit que hi ha un munt de ciutadans sense altre feina que fer coa a les oficines de l'atur i/o dels bancs d'aliments. Que hi ha ciutadans que, de pobres com són, dormen al carrer. Que tenim al·lots que no mengen el que tocaria. Que aquest poble viu damunt d'un oceà d'economia submergida. No s'ha explicat prou, que des d'alguns bancs i caixes - ara aquestes caixes, quasi totes han mort de finor i pèssima gestió – s'ha robat impúdicament a la gent. No, la tele no mostra l'esforç ingrat de tants pensionistes per passar el mes. Ningú explica que bona gent com na Juanita i en Benuá – que ja no són entre noltros – no van cobrar mai l'ajuda a la dependència que els havien concedit i tant necessitaven. Ningú els conta que prop de 57 mil ciutadans d'aquestes illes esperen més de cent dies per fer una visita a un metge especialista o que els habitants de Es Castell no tenen aigua potable. Ningú explicarà els retalls en educació i investigació. Els pobres africans que esperen a la porta no saben tampoc que molts dels corruptes –que són legió– i que van i venen de la presó, no han tornat els doblers robats.
Trobaran aquí una societat un poc autista que viu absorta i penjada del mòbil, que passeja milions de canets sobrealimentats. No sé jo, si seria just explicar-los també que s'han fet manganyes econòmiques, urbanístiques i culturals, perpetrades per gent sense escrúpols i per personatges sinistres enquistats a la política. Què el país està endeutat fins al monyo. Que molts dels nostres joves han partit de casa per trobar una feina digna, però que tenim milions per comprar jugadors de futbol.
Ningú els explica que si arriben a venir, no seran ni pobres. Com a molt, com diu en Nito, seran aprenents de pobre. Possiblement mal visquin cercant ferralla o remenant contenidors de fems...
Un paradís de mentida.