Ell em mirava fixament. És una mirada com displicent, arrogant. M'agradaria, amic meu, poder-te-la descriure. Una peculiar barreja d'indiferència i d'orgull, una curiosa simbiosi d'insolència i menyspreu. De sorpresa, també. Ella, just al costat, té una mirada més tímida, més discreta, mira enfora, per damunt meu, com si no em veiés, com si cerqués un horitzó que els altres no veuen.
Mirar, penso, és també una manera fantàstica de rallar, de comunicar-se. És el missatge més breu i més clar. No fa molt contava jo a una bona amiga que no me'n fiava gens d'una bona senyora, molt coneguda i important ella, però que quan et ralla, quan t'explica coses, no et mira a la cara. Aquest tipus de gent, aquells que no miren obertament, m'han semblat perillosos, tèrbols. Em recorden als traïdors, als dolents de les velles pel·lícules mudes. Diria que tenen cosa amagada. Mirar és una part essencial de la relació humana. Existeix tota una cultura del mirar. Quantes vegades no hem dit, recordes, què amb una mirada és suficient...? Que, a vegades, una persona et mira i ja pots endevinar el seu estat d'ànim, el seu to vital. La força d'una mirada pot ser més contundent, més exacta, que un llarg i avorrit discurs. Una simple mirada pot ser més convincent que l'ús del llenguatge més selecte i sofisticat.
Mirar és un ofici noble, hermós, utilíssim. Si mires amb voluntat de veure el que passa al teu entorn, disposaràs d'una informació privilegiada. S'ha de saber mirar, però. Ull crític, en deien abans. Mirar amb ànim d'entendre, de comprendre el que veus. Mires el cel per la finestra de casa i sabràs moltíssimes coses: la direcció del vent, veuràs si els nivulats venen en son de pau o amenaçadors i prenyats de pluja, si és de jorn o ja s'atraca la fosca, si volen les oronelles és que ja ha arribat el bon temps, si la lluna és plena i tota daurada o si té just forma de mig parèntesi... i moltes més coses podràs descobrir si mires cap el carrer, la mar o, especialment si mires a les persones. Tu ho saps molt bé. La natura és un llibre obert extraordinari, fabulós. Un llibre que s'ha d'aprendre a llegir. Un llibre que mai t'acabaràs. Sempre guardarà sorpreses. Et passarà com amb el teu ordinador: el barataràs i no hauràs conegut ni la meitat del que podia fer.
A les escoles haurien d'ensenyar a mirar. Si no sabem mirar, com podem viure plenament....? El qui no sap mirar no sabrà veure. Convé recordar sempre la gran quantitat de paraules que necessitem per explicar a una persona cega el fet més insignificant, les coses més senzilles. Sabries explicar els colors d'una poma o d'un esclatasang...? Les paraules són la praxis dels sentits, dels sentiments. Són com un codi fonètic per transmetre pensaments, emocions. Per això costa tant, és tan complex i delicat trobar la paraula justa que necessites per comunicar el que realment sents, el que estimes, el que enyores... Quan acabes el teu discurs dient com estimes, tens sempre la sensació de que has quedat, com un beneit, sense ser capaç de dir tot allò que volies. No passis cap pena, la teva mirada, serà la gran paraula que no havies trobat.
Mirar i veure és el gran repte que tenim si volem viure amb tota la intensitat i passió que la vida mereix. Ojo avizor, deien els vells castellans. Idò, ull viu.
Efectivament, tens raó, havia començat aquesta nota explicant-te la curiosa i persistent mirada de la parella. No, no sabria definir-te gens aquella sensació. Amb certa precaució em vaig atracar. Sentia autèntica curiositat per saber el motiu de la insistència un poc insolent de la mirada d'ell i l'ofensiva indiferència que mostrava la dona. Qui són i perquè em miren...? Espiant dissimuladament vaig descobrir que tampoc era tan important. Que podien seguir mirant el que volguessin. Que no m'afectava gens: eren els elegants i estàtics maniquins d'una botiga de roba. Pur plàstic.
Ja era fosc i el vent bufava de gregal.